El miracle (urbanístic) espanyol (I)

Aquest 2011 farà quatre anys de l’inici de la crisi econòmica a Espanya. Fins llavors l’Estat espanyol portava pràcticament deu anys consecutius de creixement sostingut. El seu producte interior registrava marques asiàtiques durant quatre anys (2003-2007) amb les taxes més elevades dels països de l’Europa dels 16, l’atur continuava en xifres mai vistes, la demanda de mà d’obra atreia milions de treballadors d’arreu del món, l’eufòria feia que Zapatero parlés de la Champions League de l’economia mundial (Espanya és la vuitena economia del món) i amenacés a Itàlia, la setena . Amb l’onada del tsunami tocant ja la costa, el govern s’enorgullia de la solidesa dels bancs i caixes espanyols i exportava un model d’èxit que es coneixia internacionalment com el miracle espanyol. Aquells anys meravellosos…

Però de sobte tot s’atura. Es nega la crisi però el mercat ràpidament deixa de bombejar diner barat. El préstec s’encareix. L’aixeta es tanca. Queda al descobert un motor que es movia gràcies a la rendibilitat d’un capital que, en realitat, no existia, el valor del qual l’havien inflat l’especulació basada en actius immobiliaris que havien contagiat la resta de l’activitat econòmica del país.  Però el capital generat d’aquests actius no es trasllada a la productivitat real. L’efecte dominó acaba alentint la resta de l’economia, que entra en recessió. La bombolla sobre la que flotava el país explota.

Si bé és cert que històricament aquesta situació no és nova, dos països pròxims com els Estats Units o Irlanda experimentaven també un procés similar i de forma sobtada, el cas espanyol conté elements propis i estructurals que van molt enllà del Spain is different. En un dens però interessant llibre, Fin de Ciclio. Financiarización, territorio y sociedad de propietarios en la onda larga del capitalismo hispano (1959-2010), Isidro López i Emmuanuel Rodríguez, proposen una diagnosi històrica sobre el model capitalista espanyol d’aquests darrers cinquanta anys contextualitzat també a nivell internacional. Des d’una mirada híbrida, allunyada de les premisses de l’economia política, els autors apunten, entre altres aspectes, que el resultat de la situació actual és la darrera metamorfosi del sistema capitalista patrimonial espanyol (sociedad de propietarios) impulsat per una “financiarització”  de l’economia domèstica (principalment classes mitjanes), l’augment del consum i l’endeutament privat. Una lectura més que recomanable per entendre les especificitats de l’economia espanyola, els esdeveniments passats i, sobretot, els futurs.

Una de les conclusions que podem treure de Fin de Ciclo és que el nivell d’intoxicació provinent dels actius immobiliaris que la economia espanyola encara ha de digerir és molt important. I la prova de que aquests encara no han estat assimilats és la desconfiança actual a l’hora d’invertir en el mercat espanyol. Malgrat el discurs oficial, aquesta falta de confiança no és originada per la insolvència de les administracions públiques. En aquest sentit, les xifres del deute espanyol són prou clares: el deute públic representa tant sols el 13% de tot el deute de l’economia espanyola. En realitat, el problema rau en que els mercats coneixen perfectament la situació d’un deute privat immobiliari que mai més serà retornat. I ho saben principalment perquè foren els mateixos mercats (bancs europeus, grans inversors, etc) els que prestaren el diner per finançar el miracle espanyol. Malauradament, a dia d’avui, el deute del sector immobiliari espanyol és encara una xifra molt sensible i poc transparent, malgrat  gràcies al procés de privatització de les caixes ens podem arribar a fer una idea de la magnitud de la tragèdia.

Ara bé, no tota la culpa és dels mercats. Els mercats sempre han tingut un objectiu: el màxim benefici. Són els estats amb polítiques reguladores els que han de fer front als desajustos creats pels mercats. Que aquest model de creixement era insostenible ho coneixien tots els agents econòmics i socials del país. La majoria dels partits polítics el van acceptar i van anar alimentant-lo o bé de forma proactiva o bé mirant cap a una altra banda; corresponsables ambdues situacions. El resultat fou un model de creixement que no tant sols ha tingut unes conseqüències catastròfiques pel que fa el consum de sòl i recursos naturals que hipotequen el desenvolupament del país a curt i mitjà termini, encarint la distribució dels serveis bàsics com ja s’està començant a veure, sinó que alhora ha suposat una minva de la capacitat productiva substituint-la pel vici de l’especulació en detriment de qualsevol altra rendiment productiu. I és que si Espanya avui no transmet confiança no és pels balanços negatius de les administracions, és per la quantitat d’actius tòxics que encara ha de digerir la seva economia i la falta absoluta d’un model que pugui reactivar la seva economia.

Aquest primera participació a la Trama Urbana es centrarà justament en aquest període d’expansió  que recentment ha experimentat l’Estat espanyol. Tindrà com a objectiu i en forma de diverses entrades, recollir algunes idees i conclusions d’acadèmics i estudiosos que des de l’anàlisi i reflexió territorial ens serveixi per contextualitzar el que ha estat el procés d’artificialització de territori més extens i estúpid de la història del continent europeu. Una mirada retrospectiva avui més important que mai davant de les veus que pretenen reprendre de nou les bases d’un model de creixement caduc i basat en els mateixos principis que ens han portat a la situació actual. A Andalusia i al País Valencià, però també a Catalunya, es tornen a escoltar propostes de revitalització del sector immobiliari i la construcció per tal d’incentivar-ne el mercat i la creació de nous llocs de treball. Veus que clamen per la modificació d’unes normatives urbanístiques que paradoxalment van permetre aquest cicle de creixement. Propostes que, equivocadament, centren el seu discurs, de nou, en l’expansió territorial i no en la contracció i reordenació. Reflexions, en definitiva, basades en un context passat i en un entorn econòmic que mai més tornarà. Aquest és l’exemple més clar de com el territori encara és vist com un producte explotable en nom de la recuperació econòmica i en detriment de l’ordenació i racionalització dels seus recursos, del medi ambient i la cohesió social.

La situació actual, per tant, requereix d’una reflexió col·lectiva abans de tornar a cometre errors fatals. Tenir una perspectiva del que han suposat aquests quinze anys de model econòmic de creixement insostenible basat en l’especulació del sòl i el mercat immobiliari. Un model que ens deixa un territori obès, banal i desordenat, on sòls d’alt valor estratègic i natural han estat transformats per sempre més, mutilant un dels pocs actius que doten a Espanya d’un valor afegit sobre la resta de països: el seu medi natural.

Miquel Pybus Oliveras

Advertisements

One response to “El miracle (urbanístic) espanyol (I)

  1. Retroenllaç: L’improbable retorn del sector immobiliari | La Trama Urbana

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s