El Rec d’En Manel: Així sí

El passat dissabte dia 29 de setembre de 2012 ens va deixar sobtadament en Manel Caro, un dels impulsors “des de baix” de la transformació física, social i cultural que espera el barri del Rec des de fa 30 anys. En Manel era cofundador de l’entitat Amics del Rec i actualment n’era el secretari.


Pels qui no coneguin aquest barri d’Igualada, aclarirem que es tracta d’una peça d’unes 25 hectàrees al sud de la ciutat, entre les antigues muralles i el riu Anoia. Aquest barri deu el seu nom a una sèquia del segle XII que alimentava d’energia els molins fariners i les hortes que s’hi van anar localitzant. Posteriorment va anar apareixent l’activitat adobera, primer d’origen familiar i artesanal. A partir del segle XIX el nombre d’adoberies al Rec va anar creixent i també s’hi van instal·lar altres fàbriques, vapors i cotoneres, fins a configurar el primer barri industrial d’Igualada.


Amb el temps, les diverses crisis industrials van anar afectant la productivitat de les empreses localitzades fins que la crisi fordista i altres factors (podeu consultar els articles de l’observatori territorial)  van anar buidant el barri d’activitat econòmica. Els edificis industrials es van anar abandonant i el barri, amb una estructura urbana desfasada en el context industrial del segle XXI, va entrar progressivament en degradació física i econòmica.
A diferència del que va passar amb els barris d’antiga industrialització de les grans ciutats europees i americanes, el Rec, contextualitzat en una ciutat mitjana, no s’hi han donat de manera intensa processos de substitució d’usos, ni s’han rebut massivament noves funcions urbanes terciàries, residencials, culturals, etc. a mesura que s’anaven perdent les funcions productives tradicionals (actualment hi funcionenen una vintena de les més de 250 adoberies que hi van arribar a haver )  A partir dels primers anys del segle XXI, comencen a aparèixer tallers de dissenyadors gràfics. Unes dècades abans, el Museu de la Pell d’Igualda i comarcal de l’Anoia ja duia a terme una tasca d’interpretació i dinamització de l’entorn, així com també el debat més recent sobre el futur nou ús de l’edifici de La Cotonera.  També, l’ajuntament d’Igualada havia anat transformat una part del barri amb el Pla especial de vialitat de les adoberies amb l’objectiu d’obrir més l’espai del museu a la ciutat i de dotar al Rec d’una nova façana sud.

Es en aquest context – i sense oblidar els treballs de gent com en Pere Puig que ja en els anys 70s realitzaven estudis i propostes sobre el patrimoni del barri, o  dels estudis de  recerca històrica del Magí Puig o els de patrimoni del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada- que apareixen els Amics del Rec amb en Manel com a una de les persones que lideren el discurs de la seva transformació.

Però, quin era el projecte de Manel Caro per a el barri del Rec?

En Manel era advocat i, tot i que  no tenia una formació territorial reglada, era un autodidacta fruït del seu interès pel barri. Durant anys va anar realitzant una tasca que sovint manca en l’acció política: va trepitjar el territori mentre aprenia de diversa bibliografia i xerrades sobre urbanisme, planificació i crítica urbana. Poc a poc, es va anar formant un discurs coherent que va posar en pràctica junt amb els seus companys d’Amics del Rec. De les converses que vaig tenir el plaer de compartir amb ell em resta el següent decàleg del que crec que s’aproxima força a la seva visió-projecte per al Rec:

1) Fugir d’una conservació museística del Rec: Un projecte que pretengués una simple conservació dels edificis del Rec crearia un paisatge fossilitzat que no desenvoluparia tot el potencial del barri vers la ciutat. Al contrari, significaria mantenir artificialment un paisatge-museu amb poca vida: un parc temàtic. Recordo una conversa amb en Joan Noguè, convidat pels amics del Rec, on varen aprofundir en aquesta vessant.

2) Conservar l’estructura urbana del Barri més que edificis concrets a mode de souvenirs. En contraposició a la proposta que sorgida de la revisió del POUM d’Igualada (finalment no aprovada inicialment) en què es modificava força l’estructura de carrerons i passatges tot mantenint-se, de manera puntual, els edificis més representatius del Rec fent una ampliació dels ja catalogats. La visió d’en Manel justament era la de posar en valor l’entramat de carrerons, el teixit urbà en conjunt. Efectivament, com l’arquitecte Joaquin Sabaté també va comentar en una xerrada que va oferir recentment, el valor del barri, el que el fa únic, no es troba tant per tenir peces immobiliàries excepcionals, sinó pel conjunt de barri, la seva trama urbana i les edificacions. En Manel apostava per aquesta visió de conjunt en la que el manteniment del caràcter del Rec era el primordial.

3)  Obrir la rigidesa de la clau urbanística actual per a permetre la convivència i mixtura d’usos del sol: Les activitats industrials actuals tenen uns requeriments urbanístics que el barri del Rec de manera generalitzada ja no pot oferir. No disposa d’una vialitat ampla apte per carregar i descarregar camions ni d’una mida de parcel·lari que permeti localitzar grans industries. Però hi ha funcions urbanes no industrials o fins hi tot residencials que si que podrien tenir interès a localitzar-se al Rec actual. Els tallers de dissenyadors, que si que han pogut entrar per afinitat amb l’actual qualificació urbanística en són un exemple, però cal obrir encara més el ventall de possibilitats que permeti al Rec esdevenir un territori de mixtura d’usos del sòl.

4) Integrar el barri com a una peça urbana més de la Conca d’Odena, situat en el centre de la conurbació i amb capacitat vertebradora. Efectivament, un dels avantatges que té aquest barri es la seva posició central vers la conca d’Odena, reforçada a més pel passeig fluvial que uneix Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Igualada. El Rec té potencial per esdevenir un centre d’activitat, d’innovació cultural que a més acabi de relligar els tres municipis connurbats.

5) El Rec amb valors productius per tal d’aconseguir esdevenir un clúster econòmic del sector de la pell amb una forta base local. Amb en Manel també parlàvem del significat del “caràcter del Rec”. Aquest passaria per mantenir un paisatge exclusiu però no aliè a les funcions urbanes. Al contrari, si es vol mantenir el caràcter del Rec cal mantenir també l’activitat econòmica en el seu interior. En una xerrada a Igualada, en Moises Jordi ens havia explicat com en la xarxa del negoci del Suro a Palafrugell havia intentat posicionar-se com a node destacat, amb funcions d’alt nivell. Per en Manel, el Rec també podia optar a esdevenir un node important d’una xarxa global de la Pell, però també obrint el Rec a moltes altres activitats econòmiques diversificades.

6) Conservar el paisatge urbà del Rec, la seva singularitat per tal de que pugui esdevenir un valor territorial, amb capacitat de diferenciar la ciutat d’Igualada en el context global. En un sistema econòmic globalitzat en el que les activitats econòmiques poden localitzar-se arreu, els factors locals cada cop compten més a l’hora de copsar els actius diferencials respecte altres llocs. Aquesta diferenciació territorial prové de la suma dels factors locals i de les seves relacions. Factors com el paisatge, les capacitats o els “saber fer” local (formatius, empresarials, etc.), els agents arrelats al territori (econòmics, socials)  així com pel rol que emprenguin les administracions locals. El futur del Rec com a node en la xarxa global del negoci de la manufactura de la pell passa per potenciar les funcions urbanes específiques del barri, defensar la seva singularitat estètica i funcional per dotar als productes de valor afegit. D’aquesta manera el propi paisatge, l’empremta d’un barri amb 400 anys d’història fabril acumulada, pot ajudar a projectar la marca Fet al Rec d’Igualada.

7) Procurar la manera de que algunes de les adoberies puguin mantenir-se  i conviure dins l’entramat urbà històric en convivència amb les noves funcions urbanes. Efectivament, mantenir el  caràcter del Rec també implica el conviure amb les funcions productives adoberes dintre del possible. Assumint que un paisatge també té implícit unes olors i uns sorolls. Algunes fabriques més modernes servides façana per façana pel carrer de Rec, ample, podien permetre aquest manteniment d’activitat.

8) No caure en l’elitització del barri en un parc temàtic de cartró pedra. En Manel m’explicava que ell veia un barri en que s’hi pogués viure, i vam discutir sobre les dinàmiques de “gentrificació”. Calia vigilar que aquestes no dominessin pel complert el Procés de canvi del barri. Al contrari, es pensava en un barri on s’hi produís una mixtura de nivells de renda i s’hi pogués tenir una bona qualitat de vida, és a dir: accés als serveis urbans necessaris també per a famílies, joves, gent gran, etc. i amb processos que garanteixin l’accés a l’habitatge.

9) Visió artística, cultural i social. Amb la seva vinculació amb la entitat La Bastida, en Manel també tenia una visió del barri com a escenari (en el bon sentit de la paraula) de l’expressió de les inquietuds artístiques i culturals de la ciutat. Un urbanisme que permetés integrar les creacions, efímeres o no, de la gent de la ciutat, tal i com succeeix de manera descarada durant els dies del Rec.0. Però al marge de les accions físiques, també les inquietuds culturals havien de tenir cabuda en el barri, com reflectien les xerrades o exposicions, tallers familiars d’art, etc. que s’organitzaven en el festival del Rec. I per suposat, accessible a tota la població.  Se’ns dubte, donat els espais sense ús del barri, tant públics com privats, en solars o en edificis singulars, ja sigui via la expressió artística o els serveis als ciutadans, per a en Manel eren una oportunitat per a dinamitzar socialment no ja sols el barri, sinó tota la ciutat.

10) Finalment, donat el caràcter dialogant d’en Manel, em va quedar molt clar que per a ell, la “moguda del Rec”, més que una reacció en contra d’un projecte de transformació, (més que un “no a tot”) el que es va voler construir era un projecte alternatiu. En Manel sempre em deia que el diàleg amb l’administració, la negociaicó i l’acceptació del “haver de cedir” era primordial per a arribar a bon port.  En Manel proposava un “així sí” per al barri del Rec.

A dia d’avui, tot els ciutadans d’Igualada han pogut redescobrir el Rec. Per a consumir en les seves botigues efímeres de marca o per a participar en les activitats culturals i artístiques que s’hi han dut a terme. El Rec.0, les activitats de La Bastida i el festival del Rec. També s’hi han organitzat tallers especialitzats que n’han estudiat els valors o n’han proposat projectes, com el workshop del Màster d’intervenció i gestió del paisatge de la UAB.  Es tracta d’un merit col·lectiu i sobretot d’un exemple de com pot sorgir un projecte “Bottom Up” que reculli tota la complexitat intrínseca al funcionament d’una ciutat. En Manel ha estat un figura clau d’aquest procés que, per altra banda, no quedarà aturat i seguira amb l’impuls de les entitats i de la resta dels seus membres.

Això no s’atura Manel, pots estar tranquil.

Alfons Recio Raja

Anuncis

One response to “El Rec d’En Manel: Així sí

  1. Gran resum de la visió que el Manel en tenia.

    Moltes gràcies per compartir-ho!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s