Pintades: l’espai públic com altaveu

Als nostres dies, la informació viatja supersònica per Internet i les xarxes socials multipliquen exponencialment qualsevol missatge. Qui voldria, doncs, usar un mètode de comunicació tan rupestre –mai millor dir– com una pintada? Per què penjar una pancarta del balcó de casa en comptes d’escriure un post o un tuit?

L’ús del carrer per fer sentir la pròpia veu demostra que existeix confiança en què l’espai públic encara és un bon mitjà per emetre missatges, directe, que permet la comunicació persona a persona sense més intermediari que el paisatge. El poder somnia una ciutat incòlume, neta, sense conflictes, mer escenari de fluxos controlats de desconeguts que vénen i van: una postal per ensenyar als turistes. Mentrestant la ciutadania decideix ocupar l’espai comú i fer-lo seu de nou: es manifesta, acampa o deixa marques escrites d’anhels i conflictes. Hi ha qui confessa el seu amor i d’altres fan poesia quotidiana, però la majoria de cal.lígrafs urbans empra les parets per fer denúncia i interpel.lar el vianant.

Fa cinc anys que documento pintades de les parets de Barcelona al bloc Caligrafías urbanas i us puc ben assegurar que, si es tria bé el lloc del graffiti, pot sobreviure mesos. Armariets elèctrics, semàfors i fanals són els llenços més segurs, les pintades més arriscades o poètiques acostumen a estar allà; els containers són netejats periòdicament de manera que la pintada restarà fins que li toqui el torn, són la ubicació perfecta per als petits missatges fets d’una revolada, amb retolador; les tanques de les obres, quan n’hi havia, també eren terreny excepcional per reflectir el malestar amb l’entorn o la pròpia construcció que s’havia de bastir. Els graffiti més elaborats tenen llocs de privilegi: parets dedicades a ells, com l’existent al parc de Les Tres Xemeneies, al Poble Sec de Barcelona, i algunes persianes de comerços que encarreguen a artistes de l’esprai la decoració exterior.

Hi ha qui prefereix llocs amagats, com en el cas d’algunes pintades de temàtica amorosa, reservades als ulls que saben on buscar-les. Les parets són netejades ràpidament, en especial si tenen gran visibilitat i el missatge és crític. A vegades una mateixa cal.ligrafia ens acompanya per diversos llocs de la ciutat: és el cas de la mà creadora de “El dinero es deuda” i segurament també de “El alma prende fuego cuando deja de amar” i “Los errores no se equivocan”, amb un perfil ben original.

En ocasions missatge i cal.ligrafia uneixen esperit artístic (com a “Grita cuando te quemes”) encara que bona part de les cal.ligrafies, en especial en els darrers temps, emfatitzen el missatge més que no pas l’estètica.

Cada cop es troben pintades més petites: no es tracta de grans murals o de missatges fets amb esprai, signats per moviments socials sinó de frases escrites amb retolador que es troben a les parets, als bancs o contestant els anuncis publicitaris.

Ens construïm en tant que veïns de la ciutat caminant pels seus carrers, aprenent a reconèixer paisatges, participant dels moviments de la gent, però també parant l’orella a les parets que ens parlen, als balcons des dels que se’ns incita a parar ni que sigui un moment i reflexionar.

Isabel Aparici (@caligrafiasU)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s