Un altre smart business

La recent celebració del segon Smart City Expo World Congress, al recinte firal de Barcelona, ha tornat a traslladar als mitjans de comunicació de masses un concepte que porta ja uns anys de gestació: la smart city (després del primer congrés La Trama Urbana ja va fer unes reflexions que podeu trobar a l’editorial de desembre de 2011). Per resumir-lo, i salvant la seva pròpia i intencionada dispersió, vindria a ser, per una banda, una mena de paraigües conceptual per a projectes molt diferents de redefinició i tecnificació de la prestació de diversos serveis urbans i, per altra banda, un instrument ideològic de desactivació de les potencialitats transformadores del paradigma de la sostenibilitat.

Diverses experiències locals, l’impuls empresarial, l’aval polític i molta literatura especialitzada estan fent possible, al voltant d’aquest concepte, la configuració d’un mercat sectorial que va prenent posicions amb un renovat i extemporani entusiasme pel creixement. Seria molt interessant per als moviments socials, especialment per a aquells que intervenen en el debat públic des de perspectives territorials i mediambientals, fer un tomb per internet i veure la dimensió que va prenent aquesta ofensiva d’aparença geek però de contingut netament mercantil. És especialment recomanable l’anàlisi d’en Manu Fernández en el seu article “Tecnologías emergentes en el funcionamiento urbano. Promesas y límites para la sostenibilidad urbana”.

Tractar de delimitar el concepte no és un exercici fàcil. Sota la marca smart city s’aixopluga un ventall tan obert de propostes, i d’aplicació a tants àmbits, que la seva definició no pot ser sinó confosa i genèrica. Així, esdevé un sumatori de projectes que resulta en una “tendència” global i presentada amb prou disseny gràfic com perquè s’hi apuntin amb alegria, per exemple, un grapat de governs municipals de l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta aposta es canalitza principalment mitjançant una altra volta de clau a l’eufemisme de la col·laboració pública-privada, conegut invent que podríem descriure a grans trets amb el sil·logisme poca-solta “tu remenes diners, jo vull diners: segur que ens entendrem”. En termes de màrqueting, el missatge smart sembla basat en una passió tecnològica imbecilitzada que ens pressuposen a la població i en la transmissió d’una vaga preocupació per l’estalvi energètic i el medi ambient. I en la seva aplicació material, es tracta d’implementar tots els ginys, gadgets i cablejats imaginables amb els quals podríem interactuar a la ciutat de manera, diuen, innovadora.

Informació sobre serveis municipals, subministrament elèctric, mobilitat, gestió de residus, gestió de l’aigua, etc. són alguns dels camps en els quals es manifesta la pretensió d’aportar fórmules, amb un fort component tecnològic, des d’aquesta tendència smart. En tots els àmbits d’aplicació de les solucions smart es posa molt èmfasi en l’eficiència com a objectiu i com a manera de fer intrínseca; i es fa de tal manera que, a banda de l’impacte que pugui tenir en els processos de gestió dels serveis, l’eficiència esdevé també un recurs instrumental en el terreny discursiu que actua com a mur de contenció contra la pràctica real d’estratègies conseqüents de sostenibilitat mediambiental, econòmica i social. La trampa de promoure un criteri de gestió, com és l’eficiència, a la categoria de valor constitueix una acrobàcia frívola que presenta dificultats. Per portar-ho a l’extrem de la demagògia: una instal·lació altament eficient a mitjan segle xx fou el camp d’Auschwitz-Birkenau.

Un exemple smart és el projecte experimental impulsat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts: l’enllumenat públic variable en funció de la llum solar, la mesura de la humitat ambiental per ajustar la despesa d’aigua de rec o la instal·lació de sensors a les zones d’aparcament són algunes de les aplicacions pràctiques que situen l’eficiència com a objectiu smart. Sense entrar ara a valorar els beneficis tècnics i d’estalvi d’aquestes mesures, que segur que els tenen, cal recordar que el plantejament polític de fons no és nou. Fa uns anys l’Al Gore ja ens va explicar, al documental naïf Una veritat incòmoda, que podíem aturar el canvi climàtic sense fer cap canvi sistèmic. Només que compréssim electrodomèstics certificats A+++ i tanquéssim l’aixeta mentre ens rentem les dents, podríem seguir consumint petroli uns quants segles més, aquell pobre ós blanc conservaria el seu hàbitat i tot aniria eficientment bé. Es tracta, doncs, d’una sostenibilitat adaptada als requeriments de les ideologies que sustenten el creixement econòmic; i que diposita en l’entronització de l’eficiència la resolució de les contradiccions mediambientals del sistema. De la mateixa manera, els pregoners de les smart cities, més enllà de referències genèriques a paraulotes com “governança”, no ens proposen redreçaments polítics qualitatius que ens portin a un canvi en les relacions amb el medi ambient i en l’explotació de recursos naturals.

El més significatiu del concepte smart city, justament, és allò del que no parla. Per una banda, s’aborda la ciutat sense tractar de comprendre l’ús que en fa qui l’habita, com lúcidament planteja el Manu Fernandez en aquest altre article; mentre que, per una altra banda, la intervenció s’autolimita al nivell de ciutat. Situant el seu àmbit geogràfic de referència en la ciutat, i per tant en el municipi, els seus promotors deixen clar que no estan interessats en canvis a nivell macro. Deliberadament, no es busca un smart state o una smart society; de fet, ni tant sols es té en compte l’escala metropolitana. En els municipis és on es presten els serveis, però no on s’aproven les regles de joc ni els marcs legislatius. Així, si el concepte smart city no incorpora, posem per cas, l’aposta per l’autoconsum energètic mitjançant el balanç net, és perquè la legislació estatal no el permet; i treballant programes d’escala municipal, no té sentit plantejar-los en uns termes que el municipi no podrà desenvolupar per falta de competència política. És a dir, que podem dissenyar trastets per millorar l’eficiència o reduïr el consum, però l’estafa del dèficit tarifari legalitzada per la regulació del mercat elèctric, ni tocar-la; podem coordinar per GPS els vehicles de la recollida d’escombraries, però la incineració de residus industrials als forns de les cimenteres, ni tocar-la; podem omplir la ciutat de punts de recàrrega per a vehicles elèctrics, però el desenvolupament d’infraestructures necessàries per impulsar de veritat el transport públic col·lectiu o la revisió de la fiscalitat associada al seu finançament, ni tocar-los; podem estalviar aigua dels parcs, però el monopoli de facto de la Societat General d’Aigües de Barcelona i la fiscalitat abusiva en el rebut, ni tocar-los; podem fins i tot apostar per sistemes distribuïts en la producció i la distribució elèctrica, però el calaix on es va perdre l’esborrany de decret d’autoconsum, ni tocar-lo.

El fet de voler fer-nos creure que els objectius d’eficiència, de sostenibilitat i de governança s’assoliran amb aplicacions tecnològiques, i sense tocar cap qüestió de fons, és una mostra del càlcul que fan sobre la intel·ligència de la ciutadania els impulsors del concepte. I qui són aquests impulsors? Repassem alguns exemples per situar-nos. El projecte experimental de Sant Vicenç dels Horts l’ha finançat Orange; la smart city de Màlaga està patrocinada per IBM i per Endesa; el BBVA, mitjançant el seu Centro de Innovación, ja ha preparat una cartera de serveis de banca intel·ligent (sic) per a smart cities; el projecte Barcelona Smart City el lidera Abertis; un acord de col·laboració entre Alstom i Toshiba servirà per desenvolupar tecnologies aplicades a smart grids; Telefónica ja ha editat el seu llibre d’estil smart, i els ha venut la moto a alguns ajuntaments com els de Sevilla, Ponferrada i Sabadell; Indra ha desenvolupat tecnologies com la Smart Card, que anava publicitant pel congrés de Barcelona; el director d’innovació de Schneider Electric va fent xerrades explicant els seus productes smart

D’aquesta manera, les smart cities esdevenen necessitats creades pels departaments comercials de les grans empreses i venudes als governs municipals, i suposen un salt conceptual en l’anomenada col·laboració pública-privada. Fins ara estàvem fastigosament acostumats a la privatització de serveis públics i/o de la seva gestió; la tendència smart va més enllà: el que hi ha subjacent és la privatització de la definició mateixa del model de ciutat, de les polítiques públiques locals i de la relació de l’administració pública amb la ciutadania. Aquesta nova formulació ideològica de l’assalt a l’espai públic ja no posa l’accent en la ciutadania, com almenys ho feia veure la participació ciutadana institucionalitzada, sinó en les persones com a usuàries de la ciutat entesa com a servei integral. La ciutat, doncs, no és un espai de relació social i política: és un producte que consumim, un servei que utilitzem en qualitat de clients. El centre comercial total, i patrocinat pel BBVA.

És fascinant veure com empreses tan smart com Endesa, amb la llarga tradició de sensibilitat vers l’usuari que tothom ha pogut gaudir, miren de liderar, d’una manera o d’una altra i amb socis tecnològics, la implementació final d’aquestes polítiques amb un discurs centrat justament en l’eficiència del servei. Però en darrer terme, les empreses fan el que els toca: buscar negoci. Són les administracions públiques les responsables de la volada que està prenent aquesta estratègia de futur de depredació mercantil dels serveis públics. La responsable és una classe política despistada i poruga, si no còmplice, que un dia perd el cul i la dignitat per instal·lar macro-casinos a un parc agrari i l’endemà es deixa entabanar per l’enèsim crecepelo infalible ofertat pels oligopolis.

En l’actual context, i no local o nacional sinó planetari, la devaluació del paradigma de la sostenibilitat constitueix una irresponsabilitat política greu. Qualsevol estratègia entorn de la sostenibilitat que no passi per la defensa d’un canvi cap a un model energètic basat en les energies renovables, la sobirania energètica i l’autoconsum és, en el millor dels casos, un brindis al sol. I en el pitjor, una connivència descarada amb les grans empreses del sector contra la ciutadania i contra l’interès públic. 

Xavier Julve

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s