Pla Buits: polítiques urbanes pel mentrestant?

Post originalment publicat al bloc Pista Urbana del Diario.es. Aquí la versión en castellano.

Catorze solars públics de Barcelona estan a punt de ser cedits a diferents entitats de la ciutat. Un fet impensable pocs anys enrere quan les propostes més innovadores i atrevides (ja sigui per part d’associacions veïnals o d’ajuntaments) per donar un ús temporal a espais urbans eren reconvertir solars en aparcaments. Més enllà de l’obvietat de que la crisi comporta una paràlisi en la construcció, tant privada com pública, i que els  solars tancats aporten sobretot problemes, en el Pla BUITS (Buits Urbans amb Implicació Social i Territorial) de l’Ajuntament de Barcelona es pot entreveure alguna cosa més que la voluntat d’evitar la degradació de determinats espais urbans.

Si fins ara els instruments urbanístics per fer ciutat s’han basat en major o menor mesura, en la capacitat de generar plusvàlues econòmiques, un experiment orientat a extraure’n plusvàlues socials s’ha de rebre, com a mínim, amb optimisme. Nou de les catorze propostes guanyadores destinaran el seu solar a cultivar-hi fruites i verdures. En aquest sentit, el Pla Buits no és un experiment tan nou: l’àrea de medi ambient de l’Ajuntament gestiona des de finals dels anys 90 la Xarxa d’Horts Urbans, amb 12 horts que, dividits en petites parcel.les, són adjudicades a persones més grans de 65 grans i persones amb risc d’exclusió, mitjançant una cessió temporal per cinc anys. A aquests espais se’ls han de sumar les nombroses iniciatives comunitàries de creació d’horts socials que han anat proliferant a la ciutat i que han rebut un renovat impuls a partir de l’eclosió del 15M. L’hort indignat a la Plaça Catalunya ja era una declaració d’intencions que s’ha concretat en diferents espais d’horts als barris. Entre els precedents es pot citar l’hort del CSO la Vakeria a l’Hospitalet, a principis dels 90, i per la seva llarga trajectòria, arrelament al territori, projecte socioeducatiu i decidida aposta per la permacultura, és obligatori destacar els horts periurbans de Can Masdeu. Alguns exemples de com iniciatives reprimides per part dels poders públics són finalment assumides i desenvolupades, a la seva manera, per les pròpies administracions.

La principal diferència del Pla Buits respecte als seus precedents és que ha habilitat un espai, en el sentit tant simbòlic com geogràfic, de trobada entre les iniciatives ciutadanes i l’Ajuntament per a la reapropiació col.lectiva de l’espai urbà. Així, els usuaris no són persones individuals com en el cas de la Xarxa d’Horts urbans, sinó entitats sense ànim de lucre, especialment aquelles ubicades en el barri en qüestió. Tampoc es restringeix l’ús a l’agricultura urbana, tot i haver estat la proposta estrella, sinó que la convocatòria ha estat oberta a propostes d’usos educatius, esportius, recreatius, artístics, socials o qualsevulla combinació d’aquests. En una cultura del planejament urbà basada en la determinació de l’ús del sòl i en una cultura política basada en la desconfiança respecte al ciutadà, aquesta obertura i indeterminació respecte als usos suposa una innovació per part de l’Ajuntament. Així, després de l’acord de cessió, la gestió de l’espai quedarà en mans de l’entitat o les entitats ciutadanes que hagin guanyat el concurs (principalment associacions de veïns i/o entitats del tercer sector), en la línia de la gestió ciutadana d’equipaments públics que, contradictòriament, mai s’ha impulsat decididament per part del govern local, tal i com denuncia la plataforma d’entitats per la gestió ciutadania.

Tanmateix, es tracta d’una “obertura” més que controlada, especialment pel que fa al procés de selecció prèvia dels solars que s’han posat a concurs. No són clars quins són els criteris que s’han seguit des de l’Ajuntament, més enllà de l’explícita distribució per districtes i la implícita coincidència amb reivindicacions veïnals de determinats solars, com és el solar de Germanetes. Un reviscolat teixit veïnal a l’esquerra de l’Eixample (també de la mà del 15M) que s’ha aglutinat al voltant de  Recreant Cruïlles, serà oficialment l’encarregat de donar vida a prop de 600m2 de l’espai; només una petita part, però, dels 5.500 m2 reivindicats pel moviment urbà. De ben segur que a hores d’ara l’Ajuntament tindrà un inventari de solars de propietat pública a tota la ciutat i posaria la mà al foc de que en són més dels dinou posats en joc al Pla Buits. A part de donar resposta a processos de reivindicació de l’espai públic ja en marxa, potser seria més lògic començar per aquí: que fossin els propis veïns i veïnes, conjuntament amb l’administració, els que valoressin quins espasi infrautilitzats són els més adeqüats, per exemple, en funció de les característiques de l’espai, les necessitats del territori o de les potencialitats del texit sociocultural per donar-li activitat. Que hagi quedat deserta la cessió de cinc dels solars és un símptoma de que la lògica topogràfica i tecnocràtica encara no connecta del tot amb la complexa lògica socioterritorial i les necessitats situades dels habitants.

Solar de la Corona de Valencia (Foto: Increasis)

Solar de la Corona de Valencia (Foto: Increasis)

Es tracta, doncs, d’una iniciativa interessant però també poruga. No només pel reduït nombre d’espais, sinó també per l’autolimitació a solars municipals. Perquè no edificis municipals o propietat d’altres administracions, en comptes de malvendre’s, es posen a disposició del teixit social? O fins i tot solars, locals i edificis privats en desús? És evident que el fet que la propietat sigui pública facilita el procés, però les administracions públiques, si volen, tenen suficients eines i incentius per fer complir la funció social de la propietat, recollida en l’article 33.2 de la Constitució Espanyola. Un parell d’exemples que poden ser inspiradors en com desbordar l’actual Pla Buits: l’Ajuntament de Milà, ara encapçalat per un govern d’esquerres, ha impulsat un  ambiciós pla de reutilització d’espais abandonats que no només inclou solars municipals, sinó també edificis públics i privats en desús (almenys en la fase de diagnosi). Així, s’han cartografiat de forma oberta i col.laborativa centenars d’espais en desús o infrutilitzats en tots els districtes de la ciutat, i s’han fet públics. Entre tots els espais inventariats, a partir de diferents fòrums territorials, se n’ha seleccionat un per impulsar-ne una prova pilot, amb l’objectiu que aquestes experiències contaminin tota la ciutat. La potent política de la ciutat d’Amsterdam de reutilització edificis i espais en desús per convertir-los en espais de treball compartit podria ser un altre exemple. Una ciutat que no s’entendria sense la potència històrica del moviment okupa i la complicitat pública, almenys fins fa ben poc, per evitar l’existència d’habitatges i locals buits.

La problemàtica dels espais, edificis i habitatges en desús no pot ser transferida sense cap cost cap a la ciutadania. Com ens mostren els països escandinaus, una societat civil vital no és contradictòria amb uns poders públics potents, sobretot quan aquests últims actuen en benefici del comú. A l’inici del pla, la gestió dels solars inclosos en el Pla Buits preveia el mínim cost per les arques municipals i així es recollia en el barem de puntuació de les propostes. Aquells projectes més autosuficients econòmicament rebien una major puntuació. Tanmateix, l’autogestió no té perquè significar desresponsabilització per part dels poders públics, tampoc en l’àmbit pressupostari, i és evident que l’adequacio dels solars requerirà certa inversió, que hauria de ser assumida, en bona part, per l’administració.  Per citar una experiència més propera, el pioner programa “ Esto no es un solar” en el centre històric de Saragossa ha tingut un cost d’un milió d’euros per acondicionar 14 solars. Podem parlar d’urbanisme low-cost, però no a cost zero. Les entitats socials, culturals i veïnals també pateixen els efectes de la crisi, ja sigui per via de les aportacions voluntàries com per la disminució de les subvencions públiques. La falta generalitzada de recursos s’haurà de suplir, a més, amb la col.laboració entre els poders públics, els propietaris, les comunitats i/o els emprenedors que vulguin reapropiar-se dels espais urbans en desús. Iniciatives com la custodia urbana, inexplicablement menystinguda per l’administració, van precisament en aquesta direcció.

Per mal i per bé la crisi està canviant moltes coses. L’urbanisme d’avui ja no passa ni per grans esdeveniments, ni per grans projectes urbans, ni per arquitectes estrella. Ni tant sols per construir, fet que compromet tant l’arquitectura com a disciplina com la lògica del planejament urbà basada en el creixement ad infinitum. L’urbanisme més innovador passa pel reciclatge, la rehabilitació, la reparació, la reconstrucció i la reapropiació del que és de tots. Microactuacions col.laboratives que, sumades, afavoreixin un canvi més profund sobre com viure a la ciutat. Posar atenció no només a la forma, sinó també com hi flueixen les relacions socials, a les percepcions, als usos i sobretot a les necessitats de nous espais per a la sociabilitat, la creativitat i la producció. El Pla Buits tímidament apunta en aquesta direcció, però encara queda el dubte de si és flor de crisi o bé un canvi més profund en la manera de fer ciutat.

Marc Martí-Costa

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s