No disparin als turistes

L’impacte del turisme a Barcelona és un dels temes destacats en l’agenda dels debats sobre la ciutat. Deixaré de banda les xifres per incidir en a la relació entre la vida quotidiana i allò que anomenem turisme a l’espai urbà. I ho faré a través d’un relat personal que em permetrà situar i introduir algunes reflexions a peu de carrer. No pretenc ser exhaustiu, em resultaria impossible. Però sento la necessitat de precisar i desmuntar alguns discursos generalitzats que apunten a la pràctica turística com a responsable d’alguns dels mals de la ciutat.

Entre turistes

Entro a la biblioteca després del cafè de mig matí. Davant meu hi ha una parella. Ens creuem aquella mirada de “m’importa un pito el que facis, només pretenc ser educat”. Al cap d’una estona me n’adono. Són turistes! El mapa amb tots els Corte Inglés i una reproducció dels monuments més importants no enganya. Han vingut a buscar refugi condicionat a la biblioteca. Com tantes persones que hi venim a diari. Marxen. Ni ens mirem. Arriben dos estudiants i es posen a xerrar més alt que el saxo de Johnny Hodges que escolto pels auriculars. Els demano que callin. Si us plau.

Descanso en un banc de la plaça Lesseps després de dinar. Un home em fa una foto. M’emprenya que em fotografiïn sense preguntar. El miro amb cara de pocs amics i se’n va. Mentre intento treure’m la mandra de sobre, llegeixo un tuit: “Dinant menú al restaurant de l’Ateneu BCN. Recomanable si esteu al centre i no voleu estar rodejats de turistes”. Segur que s’hi està molt bé – hi he estat moltes vegades – però a l’Ateneu només pots accedir-hi si ets soci o si t’acompanya un soci. No seré jo qui defensi la plaça Lesseps. Però s’hi pot estar. A la plaça Vila de Madrid, contigua a l’Ateneu, no. Està permanentment tancada. Literalment. Lesseps és un espai d’una qualitat terrible però Vila de Madrid és directament un atemptat a la ciutat i el seu disseny una indecència urbanística. Bàsicament perquè enlloc d’esponjar els carrers del seu voltant, accentua la seva massificació. I d’això els turistes no en tenen la culpa.

Torno a revisar el timeline i em trobo amb aquesta notícia: “Els parcs i jardins de Barcelona s’omplen de música aquest estiu!”. 49 concerts gratuïts a 27 espais de la ciutat. Busco, il·lús de mi, els concerts al Park Güell. No hi ha res programat. L’any passat tampoc. Al Park Güell hi ha música en viu cada dia. Alguns músics són espectaculars. I gratis. Però fa molta ràbia que es tracti de forma diferenciada i s’exclogui de l’oferta cultural formal de la ciutat. Així és molt difícil reivindicar el parc en la seva vessant comunitària; és molt difícil fomentar un sentiment de pertinença més enllà del seu valor simbòlic. Quan l’ajuntament anuncia als veïns que s’iniciaran les obres per “regular l’accés turístic a la zona monumental” s’està assenyalant de forma intencionada quin és l’espai pels turistes provocant, de retruc, l’alienació del resident que no veu afectat els seus drets. En aquest sentit, quan llegeixo frases com “ja no podem passejar pel barri Gòtic” m’esgarrifo. Sí que podem. Encara podem. És més, si no ho fem, correm el risc de perdre’l. L’única manera de no ser desposseïts de la ciutat és viure-la. Reivindicar-la de forma activa però també actuar-la. Sobretot actuar-la i practicar-la en la quotidianitat conjuntament amb els turistes. Clamar contra els turistes no serveix de res. He vist turistes en xancles i mitjons blancs fent-se fotos darrera d’un graffiti que deia: “Tourists go home”. Faríem bé en acostumar-nos-hi perquè no viurem mai més sense turistes. Si reclamem (i actuem) la segregació d’espais acabarem perdent-los per sempre.

20130511_185346

Segueixo treballant. Tot buidant un excel·lent article de Pau Obrador-Pons [1] em trobo amb una cita de Tim Ingold reveladora: “Something must be wrong somewhere, if the only way to understand our own creative involvement in the world is by taking ourselves out of it.” Doncs sí. Massa sovint parlem de l’impacte del turisme a la ciutat com si poguéssim desvincular-nos de les xarxes relacionades amb el turisme, del seu efecte relacional. I no, no podem. El turisme en les diferents manifestacions afecta la nostra vida quotidiana. Però és que, a més, nosaltres formem part del turisme. La nostra agència, començant pels nostres cossos creuant el carrer, forma part del paisatge que molts turistes esperen trobar.

Sobre la necessitat de matisar el discurs

Rellegeixo un article recent de Nicola Padovan que posa en qüestió el mantra oficial del “no podem viure sense el turisme” refutant les dades d’ingressos turístics i contrastant-les amb les de l’atur. Tinc moltes ganes de donar-li la raó però cal matisar els motius. Que els discurs de l’ajuntament és trampós, està clar. Que cal rendir comptes de forma clara i transparent sobre la balança de pagaments i la redistribució de la riquesa que genera el turisme, també. Però crec que s’estan barrejant perillosament massa coses quan deixem de banda la política econòmica i parlem de la ciutat, del que passa al carrer. I és que quan diu “no només no s’ha solucionat el tema de la Rambla, sinó que estem assistint a una ramblització del Casc Antic i de part de l’Eixample”; faig l’alto. Ja em perdonareu però no tinc gens clar quin és El Tema de la Rambla i, per tant, tampoc sé com es soluciona. De què parlem exactament? Parlem de la necessitat de mantenir i endurir l’actual pla d’usos per regular de forma estricta i implacable les botigues de souvenirs? Parlem de la persecució de màfies que va iniciar Itziar González i el seu equip? Compro. Denunciem-ho clarament i de forma activa, institucionalment i de forma informal. Però defensar els “negocis tradicionals” i criminalitzar, en el mateix paràgraf, el comerç ambulant, el fet que al quiosc només venguin La Vanguardia o que la dignitat del Passeig de Gràcia passa per no haver de suportar casquets voladors fluorescents… doncs, que voleu que us digui, no ho compro. Molt em pesi, no tinc clar com justificar el manteniment de la llibreria Canuda ara que la LAU ha estat aprovada. De la mateixa manera que no tinc clar com evitar el tancament del bar Emilia, de moltes botigues de de discos o de la merceria del meu barri. Els turistes tampoc en tenen la culpa d’això.

Seguint amb l’article d’en Padovan – no és res personal, només em serveix per teixir el relat – escriu: “Si volem que Barcelona sigui una capital catalana d’una Catalunya futur estat, no ens convé gens descatalanitzar-la i fer-la una ciutat pizza-sangria-sushi”. A mi m’encanta la pizza, la sangria i el sushi. I els peus de porc amb cargols. Tant o més que el pad see ew o el cebiche. Però no ens despistem. Estàvem parlant de l’impacte del turisme a la ciutat, no de la defensa de la cultura vernacle catalana. Si no es vol menjar pizza rescalfada, només cal no comprar-la. Confrontar el turisme amb l’esfera local només fomenta un rebuig reaccionari al turisme com a pràctica que cau pel seu propi pes en tant que nosaltres també fem turisme. Però també perquè la nostra identitat, igual que Barcelona, està construïda de forma relacional – tornem-hi – amb la resta del món mundial-global-interconnectat. No us imagineu fins a quin punt.

20130511_195938

Padovan menciona al final de l’article dos temes que em semblen de vital importància a l’hora de focalitzar les crítiques de l’impacte del turisme a la ciutat: la fiscalització de les activitats turístiques i l’aparició d’un sistema dispers d’allotjament turístic. Sobre la fiscalització, el tema és molt seriós. Els impostos haurien de ser el principal mecanisme de redistribució econòmica i social dels beneficis que genera l’activitat turística a la ciutat. Avui es fa més necessari que mai trencar aquell tòpic de “som nosaltres els que paguem els impostos” que dóna peu a una falsa sensació de poder i a un trasllat de culpa cap al visitant. En aquesta línia, hem perdut una oportunitat d’or. La taxa de pernocta – en funcionament des de novembre 2012 – serveix, bàsicament, per promocionar la marca turística i les seves infraestructures. En gran part perquè està pensada i conduïda pels lobbies turístics, que existeixen i són forts. El fet que la ciutat – un carrer qualsevol, el transport públic o els hospitals – no es consideri “infraestructura turística” és una decisió política. La fiscalització del turisme té responsables clars i no, no són els propis turistes. Exigim, denunciem i protestem contra això també.

Sobre l’aparició de sistemes dispersos d’allotjaments no voldria sonar apocalíptic però crec que ens trobem davant d’un dels grans problemes de l’impacte turístic a la ciutat. Parlem de fórmules free-riders com www.airbnb.com, però també del centenars de llicències d’Habitatges d’Ús Turístic (HUT) que l’ajuntament aprova cada mes a la ciutat, ja no a Ciutat Vella, on estan restringits, sinó a la resta del territori municipal. No ens referim al fet de de cedir un sofà ni d’intercanviar la casa. Parlem de transaccions econòmiques derivades de l’explotació de la renta que competeixen colze a colze en el mercat immobiliari amb els usos residencials. I tot plegat, camuflat de “bonrotllisme”, “comerç col·laboratiu” i “viu com un local”, etiquetes emmarcades en la nova estratègia de màrqueting per la diversificació de l’oferta turística. La regulació i legislació d’aquestes activitats és competència del govern a diferents nivells, no dels turistes. Per sort, encara tenim la capacitat  per revertir-ho a través dels instruments legals. Només cal conèixer-los, difondre’ls i aplicar-los.

Darrers apunts

Un darrer apunt sobre el llenguatge. Em dóna la sensació que estem caient en un trampa en l’ús del concepte “turisme de qualitat” contraposant-lo al “turisme massiu”, suposadament font de tots els mals. Però… què vol dir “de qualitat”? Que vagin ben vestits?  Que gastin molts diners? Que no molestin? Que no vagin amb barrets mexicans ni portin diademes amb polles al cap? Comencem jutjant els comportaments dels turistes i acabem acceptant l’ordenança del civisme. El turisme es viu i s’actua de moltes maneres. I cadascú ho fa com vol, assumint el component ètic de la pràctica i atenent-se al marc legislatiu de lloc. Però massa sovint es parla del turisme com si un sabés amb certesa què és el que convé a l’altre. Quan es reclama un “turisme de qualitat” s’està justificant projectes com el de l’Hotel Vela, la reforma de la marina del Port Vell, el tancament del Park Güell o la reurbanització del Passeig de Gràcia. Qualitat i exclusivitat es donen de la mà. Però allò exclusiu és, per definició, també excloent. Caldria tenir-ho en compte.

Han quedat molts temes sense tractar. Sobretots els referents a les polítiques que afecten pròpiament la gestió turística: la valoració de la capacitat de càrrega, els canals de difusió i el contingut de la marca turística, el paper dels intermediaris o el poder dels d’agents capitalistes – no necessàriament del sector turístic – en la configuració de la oferta de la ciutat. Judd i Fanstein [2] ens advertien que el turisme s’ha convertit en una de les principals forces configuradores de la ciutat. I Barcelona no és cap excepció. Però no hem d’oblidar que quan parlem del “turisme” a la ciutat en realitat estem parlant de polítiques públiques; de gestió, planificació i disseny urbà; o de producció de l’espai on els no-turistes – si és que això encara significa alguna cosa – som part activa inalienable del procés. Disparar contra els turistes i culpar-los del malestar que ens provoca la seva presència crec que és un error. Més ens valdria concretar els mecanismes realment depredadors, assenyalar-ne els responsables i reclamar accions pel canvi.

Epíleg

Acabo el dia jugant a futbol-platja a la Mar Bella. Un veritable luxe. En acabar, ja de nit i amb la platja quasi deserta, decidim fer una cervesa al xiringuito més proper. Estava ple de turistes i no hi tornarem. Bé, els altres que facin el que vulguin, jo tinc clar que no hi tornaré. La canya ha costat 4 euros, la música era insuportable i els cambrers eren gilipolles. Els turistes, està clar, no en tenien la culpa.

Albert Arias Sans

Nota: El títol del post l’he adaptat del llibre de Duccio Canestrini “Non sparate sul turista” que és alhora una altra adaptació del títol la pel·lícula de Truffaut “Tirez sur le pianiste” basada en la novela “Down There” de David Goddis.

[1] Obrador Pons, P. (2003) “Being-on-Holiday Tourist Dwelling, Bodies and Place.” Tourist Studies 3(1), 47-66.

[2] Judd, Dennis R. and Susan Fainstein, (1999) The tourist city, Yale University

Anuncis

22 responses to “No disparin als turistes

  1. Molt bó l’article. Importantíssim el tema aquest de seguir utilitzant, transitant i visquent aquestes parts de la ciutat on el turisme/turistes es “concentren/s’ubiquen”. És allò de: el problema no és que hi hagin turistes, el problema és que només hi han turistes pq els residents han abandonat l’espai, han desistit de la seva naturalesa relacional, de la tensió social i el conflicte que suposa l’apropiació col·lectiva de la ciutat.
    Pel que fa a la fiscalització de les activitats turístiques i l’aparició d’un sistema dispers d’allotjament turístic… aquest tema és centralíssim, però la indústria ja s’ho fa per externalitzar el debat. Cal incorporar-lo. Sense entendre el sistema de fiscalitat de las activitats turístiques ens perdem bona part de la peli.
    Turisme qualitat vs turisme de masses (o no seria millor dir “en massa”?): em ve al cap tota la literatura que analitza i l’adopció per part de la població dels discursos, representacions i valors de la classe dominant, potser relacionat amb allò que Veblen deia de “emulació” o Bourdieu de “sentit social del gust”. Inclús ens podríem anar a allò que Owen Jones anomena “la demonització de la classe obrera”. En fi, podríem ens anar a molts llocs. Boissevain, JM Barbero… segur que també tenen molt a dir sobre el tema.
    Però només com apunt: tenim un exemple molt proper amb aquest tema, és la polèmica amb el “turisme de borratxera”, que no és més que una variant discursiva del turisme de masses (massiu, en massa…). Va ser la Montse Tura qui va fer el bateig nominal, els mitjants de comunicació se’l van fer seu i la indústria va generar un discurs propi basat en l’oposició al concepte. Es va crear de sobre un nou model turístic, el qual (sense que ningú sàpiga què vol dir) es fa servir per sintetitzar bona part de les representacions que tenim del turisme a Barcelona (a més de les comparacions, és clar: “la Rambla sembla…”). Creat el mal, el camí cap a la legitimació del “turisme de qualitat” ja és més planer. I sense donar-nos compte, tenim davant l’Hotel Vela o la privatització del Park Güell. No parlo de conspiranòies, sino de dinàmiques ja comuns en la generació de significats destinats a afiançar el control de la ciutat.

    Molt bona lectura matinal Albert. Merci.

  2. Gràcies pels comentaris i les recomanacions. Les tindré en compte.

    El tema “turisme de borratxera”, com dius, és paradigmàtic. S’ha fomentat una pràctica a través d’uns canals que després de ser explotats (i promoguts públicament) fins a la degradació, tachán, són criminalitzats amb l’objectiu de reconfigurar-se per fer tornar a girar la roda amb molta més força i, com dius, control. Schumpeter on holiday.

    Salut!

  3. Gran article Albert,

    És interessant la situació que planteges sobre la fiscalització – i per tant imposició- de les rendes del turisme.
    Pensant-hi una mica seria molt interessant disposar d’informació certa de quina es l’estructura de la propietat d’aquesta indústria turística.
    Vull dir que la governança d’aquest sector no em sembla gens evident. Turisme de Barcelon vertebra els grans productors de turistes però la producció petita e “innovadora” (llogar habitacions, apartaments, els nous hostels-bolet) no crec que juguin un paper clar dins del govern del sector (i la distribució de beneficis i càrregues). D’altra banda, veig difícil que l’ajutnament es vulgui enfrontar obertament amb la legió de petits (i no tant petits) emprenedors que estan transformant el seu patrimoni residencial en industria hotelera (o para-industria).
    La regulació estatal que Madrid va insinuar fa uns mesos per obligar a declarar com activitats empresarials els allotjaments turístics (amb intenció de controlar unes rendes que se li escapen a Montoro) potser tindran més capacitat de transformar aquest nou sector que no la governança local imperant (Ajuntament/Turisme Barcelona).

    pere picorelli

    • Pere, gràcies pel comentari – i per les converses prèvies al text sobre el tema. Com sempre tan i tan revelador.

      No tinc elements suficients per poder fer una anàlisi en profunditat sobre la fiscalitat del turisme. Però està clar que l’estructura de propietat seria un tema clau. Perquè hi ha grans grups hotelers, operadors, transport, etc. però l’activitat turística (no només l’allotjament) és cada cop més difusa. I més tenint en compte, com exposa Pau Obrador al comentari posterior, es fa impossible discriminar on comença el turisme i on la vida dels empadronats (per fer-ho més explícit).

      Però els allotjaments formalitzats sí que estan comptabilitzats. I regular-los – i per tant, fiscalitzar l’activitat – és una decisió política. La difusió de la “para-indústria” (m’encanta el terme, el faré servir) dificulta l’auditoria i el control (en el cas que es vulgui). Però les llicències de HUT, Hostels dubtosos, etc. les dóna l’administració i són legals. I ja paguen impostos d’activitat, com a mínim a Catalunya: IRPF per rendiments de capital immobiliari, taxa d’activitat turística i l’IVA corresponent. D’aquí se’n deriven dos temes crítics: 1) el retorn d’aquesta fiscalització. 2) I per mi el tema clau: que són usos que pel seu major valor de canvi, poden desplaçar (i desplacen) usos residencials.

      I és el govern qui ha de limitar (o no) les activiats en funció de l’impacte i les externalitats.

      Abraçada!

  4. Gràcies Albert per citar-me. M’ha agradat molt l’article. Les puntualitzacions que aportes al debat sobre els impactes del turisme a la ciutat són crec molt encertades. M’agradaria destacar una idea que apuntes. El fet que estan apareixent molts fenomens més aviat turístics com ara els Erasmus, els airbnb, els couchsurfing, la creative class i moltes altres tribus que qüestionen la divisió nítida entre població local i visitant. òbviament no tothom participa ni de bon tros en la turistificació de la vida quotidiana però el turisme d’avui és molt més confús que el d’abans. I això la ciutat ho ha de tenir en compte.

    • Pau,

      m’afalaga que t’hagis pres la molèstia de comentar el text. Si t’he citat és perquè 1) era cert, quan vaig començar a escriure el text estava resumint l’article. 2) perquè he intentat escenificar algunes de les idees que exposes en el text.

      Sobre la des-diferenciació entre turista i resident: efectivament, és un tema que insinuo però que no el deixo gens explícit. Tenia dubtes de desviar massa l’atenció. De fet, aquest text parteix en part d’aquesta idea.

      Sobre la “para-indústria” (batejada per Pere Picorelli en l’anterior comentari de forma brillant) crec que hem de diferenciar quan hi ha una transacció econòmica de quan no n’hi ha. Perquè per mi son coses molt diferents en tant que, com explico, la primera posa en perill els usos no competitius en edificis residencials.

      Els erasmus i altres “tribus” del gir de les “mobilities” ajuden a entendre aquesta difuminació dels límits entre “turista” i “resident”. Però, a més, també posa en joc conceptes com el de “barri” o “veïnatge”. Aquests conceptes que fins ara s’han entès de forma essencialista han permès, com bé expliques a l’article, que es esdevinguin mecanismes de control. Però aquesta és una altra història…

      Salutacions.

  5. Molt bon article, tan pel fons com per la forma. Coincideixo amb la majoria d’idees expressades per l’autor i penso que és bo que l’acadèmia faci l’esforç per expressar-se amb aquesta claredat, emprant, sense por, recursos literaris, per transmetre idees complexes.
    Dit això, i advertint que no sóc un expert en la matèria, penso “reivindicar la ciutat” és una idea molt noble, però difícil de dur a la pràctica. Vull dir que hi ha barris que expulsen els seus habitants, per coerció o per omissió, i que fer front a aquesta dinàmica, no només és esgotador, sinó també perillós. A vegades la fugida és la decisió més encertada.
    En qualsevol cas, a mi em fa l’efecte que aquest debat sobre el turisme mica a mica anirà perdent pes. Tinc la impressió que l’explosió turística que ha viscut Catalunya durant els últims anys té els dies comptats. Els vols barats, les paelles a 9€, les platges a rebentar…. tot això, que ha estat font de grans beneficis i també d’innombrables maldecaps, forma part d’una època que mica a mica estem deixant enrere. La fi dels combustibles fòssils canviarà molt les coses i potser al final aquest turisme “de qualitat” serà l’únic que tindrem, perquè serà l’únic que es podrà permetre viatjar. Hi som més a prop del que ens creiem.

    • Pere,

      gràcies per passar-te i deixar un comentari. Que mencionis el tema del llenguatge em fa feliç perquè és una guerra personal. Com a mínim, ho intento.

      Sobre “reivindicar la ciutat”, no ho faig des d’una vessant ideològica sinó pràctica; no com a premissa preestablerta sinó com la materialització dels actes. I és clar, a diferència de les idees, això s’ha de situar i contextualitzar. Així que sí, et dono la raó, no sempre es pot malgrat es vulgui de la mateixa manera que no sempre es vol malgrat es pugui.

      Sobre el cicle del turisme… totalment d’acord. Precisament per això quan parlo del risc de la segregació d’espais a la ciutat ho faig pensant en que un futur pot canviar l’escenari. Per això crec que cal minimitzar l’empremta del pas del turista per la ciutat.

      Quan ens quedem sense petroli pujar al Tibidabo ens portarà tot un dia. Farem turisme d’interior dins la mateixa ciutat 😉

      Salutacions.

  6. Felicitats per l,article i els comentaris!

    Per la meva banda, però, he de dir q no sé si acabo de combregar amb l.última frase: La canya ha costat 4 euros, la música era insuportable i els cambrers eren gilipolles. Els turistes, està clar, no en tenien la culpa.
    De vegades, com l,ou i la gallina, no sé sison els cambrers gilipolles pels turistes o viceversa. Com a mínim, suposo q el fet de servir guiris q saps q no tornarn et permet algunes llicències q si serveixes gent ‘local’ segurament no es permetrien…

    • Marc,

      no crec que hi hagi una correlació clara. Coincidiràs amb el fet que hi ha bars “de tota la vida” que també t’atenen fatal. Hi ha de tot. Depèn.

      Sobre el fet que hi hagi desatenció perquè al bar només hi ha turistes… potser sí, té la seva lògica. Però pensa que a Tripadvisor i similars pots posar a parir un lloc i la teva opinió pot influir en propers visitants.

      Però especulem una mica. Imagina’t que estàs al xiringuito i perceps que als turistes els atenen millor (pel motiu que sigui). Què fas? Ho denuncies? Com? Escrius al full de reclamacions: “als guiris els tracten millor” i després resulta que no són guiris, que viuen des de fa 4 anys a Diagonal Mar… El que puc fer és escriure males ressenyes, desaconsellar-lo o demanar un full de reclamació si s’extralimiten. Però era simplement música horrorosa, una canya caríssima i uns cambrers idiotes. I simplement no hi tornaré.

      Ara: potser si mirem els concursos de les llicències dels xiringuitos ens trobem amb alguna sorpresa. Consti: no ho sé ni ho puc saber. Però potser el fet que sigui només per temporada curta dificulta el vincle local… potser el preu d’explotació del xiringuito és elevadíssim i fa que hagin de clavar 4 euros per cervesa, que espanti als “locals” i, conseqüentment, els cambrers t’atenguin de forma desagradable. No ho sé. Potser el xiringuito del costat simplement té un altre ambient i un altre preu…

  7. Igualment felicitats per a l’article, Albert… I també per les reaccions. Segurament, però, haurem de passar a noves accions veïnals al respecte especialmente de la mercantilització de l’espai públic

  8. Oh my health benefits! an amazing write-up dude. Many thanks However I ‘m experiencing problem with ur rss . Dont know the reason why Unable to enroll in it. Perhaps there is anyone getting identical rss problem? Anyone that knows generously respond. Thnkx

  9. Magnífico artículo Albert, enhorabuena.
    Lo que (os) está sucediendo en Barcelona es un caso a estudiar, un laboratorio fantástico para analizar las tendencias del turismo urbano, el modelo de gestión, la relación de la ciudadanía y los visitantes, etc.
    Como profesional del sector siempre veré los beneficios de un desarrollo turístico planificado y bien gestionado, y Barcelona tampoco lo hace tan mal. Por algo todo el mundo os quiere copiar el modelo, en muchas ciudades harían palmas con las orejas para tener una décima parte del poder de la marca Barcelona, de su capacidad de reinvención, de atraer talento…pero claro, algún inconveniente había de tener.
    Estoy totalmente de acuerdo con el comentario de Pere Cuatia sobre el previsible cambio de ciclo, volar volverá a ser un lujo. Quizás entonces muchos barceloneses se den cuenta de que su día a día es más aburrido sin turistas, y que les han subido los impuestos para compensar lo que dejan de generar esos visitantes.
    Saludos,
    David Mora

    • Editado 11/8/13

      Está claro que no deberían tomarse decisiones, sobre todo urbanísticas, pensando que el número de visitantes será igual o mayor. Luego tenemos terminales de aeropuertos vacías, párquings immensos vacíos… y seguimos. Condicionar el futuro de la ciudad a las visitas actuales es un error, definitivamente.

      Un saludo.

  10. Reblogueó esto en Librepensamiento sin cátedray comentado:
    En Barcelona se habla últimamente mucho sobre turismo. Y se habla mayoritariamente mal. Al menos yo percibo un estado de opinión negativo sobre el impacto que el turismo está teniendo en la ciudad, muy probablemente por la masificación que se está padeciendo en el centro y los principales puntos de interés turístico durante los últimos años y que, aparentemente, va en aumento. De todos modos, el descontento hace que se generalice, que a menudo se mezclen churras con merinas y que, las más de las veces, se fuerce la realidad, se confundan los hechos, las causas y las consecuencias… Cada uno describe o manipula la realidad en función no sólo de su punto de vista, hasta ahí lógico y legítimo, sino también de intereses bastardos poco o nada explícitos, y a partir de aquí empieza la trampa recriminable, especialmente cuando quien lo hace es, o debiera ser, un representante del “interés público”.

    Reblogeo esta aportación (en catalán, aviso) porque ayuda a cuestionar las ideas dominantes y a entender y reordenar los problemas auperpuestos que se nos están amontonando, como paso previo y necesario para un debate con un mínimo rigor, un diagnóstico de los problemas con un poco de criterio y una búsqueda de soluciones en la que seamos plenamente conscientes de a quién se benefica/perjudica: si al interés público, a la mayoría de la población o a intereses muy particulares y concretos.

    Que lo disfrutéis 🙂

  11. Retroenllaç: El dret a gaudir Barcelona: turistes contra veïns? | Cercle Gerrymandering

  12. Retroenllaç: Algunes idees sobre turisme i ciutat [cat/cast] | La Trama Urbana

  13. Retroenllaç: Crònica d’una revolta anunciada. Reflexions sobre la gestió del turisme a Barcelona.

  14. Retroenllaç: NO DISPAREN AL TURISTA [es – cat] | Albert Sans | Urban Living Lab

  15. Retroenllaç: NO DISPARIN AL TURISTA [cat] | Albert Arias Sans | Urban Living Lab

  16. Retroenllaç: TÚ BOSTON Y YO A AIRBNB. UN ANÁLISIS URBANÍSTICO DE BARCELONA | Albert Arias | Urban Living Lab

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s