Com pot l’ “urbanisme tàctic” canviar el planejament oficial?

Malgrat l’ús especulatiu al que molts cops ha servit els darrers anys, l’urbanisme té com a objectiu millorar l’hàbitat de les persones. Però sovint el cost de les intervencions relacionades amb aquesta disciplina pot ser prohibitiu per la majoria d’administracions. Una solució tradicional ha estat la d’utilitzar estratègies de planejament amb horitzons a llarg termini, però aquestes poden dificultar una resposta ràpida als canvis socials i econòmics. En la última dècada hi ha hagut una explosió d’intervencions iniciades per la ciutadania, el que alguns acadèmics anglòfons anomenen “tactical urbanism”. Parlem de projectes amb diferents actors que s’agrupen per realitzar intervencions de petita escala, baix cost i sovint temporals per millorar un barri (Pfeifer, 2013). Aquestes iniciatives també s’han intentat replicar, incorporar o incentivar des de les administracions públiques, no sempre amb els mateixos resultats.

El “tactical urbanism”

S’utilitza la paraula “tàctica”, com una resposta concreta en el camp de batalla, en contraposició al llarg termini de l’“estratègia” d’una guerra. Alguns defugen d’aquests termes pel seu origen militar, tal com passa per exemple amb les “guerrilla gardening”, grups de persones que creen i mantenen sense permís espais de vegetació en zones abandonades de les ciutats. Més enllà de la polèmica el terme és útil per agrupar un conjunt d’intervencions amb uns elements comuns:

  • una voluntat deliberada de canvi gradual
  • una oferta d’idees locals per reptes locals en planejament
  • compromís a curt termini i objectius realistes
  • baix risc amb grans resultats possibles
  • desenvolupament d’un capital social entre la ciutadania i la relació amb institucions públiques i privades, ONGs,…

L’oportunitat que ofereix el baix cost

Les intervencions tàctiques i temporals permeten als tècnics proposar millores amb un baix risc. Janette Sadik-Khan, encarregada del departament de transport de la ciutat de Nova York, explicava a la conferència TEDCity2.0 alguns dels projectes que va liderar des del seu càrrec per aconseguir que els carrers de NYC fossin més amables per a ciclistes i vianants. Ella i seu equip van entendre el potencial d’aquestes tècniques de baix cost per implementar mesures que podrien ser molt impopulars, sobretot entre els automobilistes, però que podrien causar menys antipatia si semblaven temporals.

“Els materials temporals són part important de programa, perquè ens permetien mostrar com funcionava. […] Així si funcionava per al trànsit, si era millor per a la mobilitat, si era més segur, millor pels negocis, ho podríem deixar, i si no funcionava, cap problema, ho posaríem tot tal com estava, perquè eren materials temporals”. (Sadik-Khan, 2013)

De fet sembla que hi havia una voluntat deliberada de canviar el tema de discussió, que es volia evitar la polèmica canviant el focus d’atenció:

“Així que vam anar a la botiga i vam comprar centenars de gandules, i les vam posar al carrer. I les gandules van convertir-se el tema de conversa a la ciutat. Ja no era que havíem tancat Broadway als cotxes. Era sobre les gandules. […] Així que si heu de fer un projecte gran, controvertit, penseu en les gandules!”

Times Square (imatge: Flickr: Andy Schultz)

Times Square (imatge: Flickr: Andy Schultz)

Tot i que l’objectiu d’aquesta intervenció, disminuir el trànsit dels cotxes per millorar al vida humana als carrers de Nova York, és quelcom que qualsevol urbanista progressista compartiria, el projecte ignora una de les característiques del “tactical urbanism”: la participació ciutadana. Segueix sent una iniciativa des de dalt i no es va preguntar a la població quins espais calia canviar o com fer-ho. Potser per por a que un procés participatiu donaria massa veu al descontentament dels conductors.

La importància del temps

Un altre aspecte que podem aprendre del “tactical urbanism” és el temps. En el planejament urbà el temps juga un rol central. A vegades en el planejament es dibuixen línies sabent que no es materialitzaran fins al cap de 50 anys. I, si finalment s’acaben realitzant, què ha passat amb aquests barris i els seus habitants durant tots aquests anys? Segurament han patit tot tipus de problemàtiques: solars buits, edificis abandonats esperant ser enderrocats, infraestructures antiquades o inexistents… Mentrestant les intervencions tàctiques permeten obtenir beneficis immediats, encara que siguin més limitats.

“[DUMBO, al districte de Brooklyn de NYC]… és un dels nostres primers projectes, on vam agafar un aparcament infrautilitzat i el vam reconvertir en un cap de setmana utilitzant pintura i testos:”

“Ens vam mobilitzar molt, molt ràpidament amb pintura i materials temporals. Enlloc d’esperar anys d’estudis de planejament i models per ordinador per aconseguir quelcom, ho vam fer realitat amb pintura i materials temporals.”

“Crec que la lliçó que ens dóna Nova York és que és possible transformar els teus carrers ràpidament; no és car, pot aportar beneficis immediats i pot ser bastant popular.”

El ritme de la burocràcia i la dependència d’altres departaments municipals pot limitar l’habitat de l’administració per realitzar nous projectes. El “Pla Buits” proposat per l’Ajuntament de Barcelona, de gestió més complexa que les intervencions de NYC, no ha estat capaç de trencar els tempos de l’administració. Encara que es coneixia l’existència del pla des de principis de 2012 no va ser fins a finals de juliol que les bases del concurs es van fer públiques. Al maig de 2013 es van fer públics els projectes seleccionats, però la cessió oficial no va tenir lloc fins a l’octubre de 2013. Això suposa gairebé dos anys des de que alguns grups de ciutadans es van començar a organitzar per reclamar els espais, com el grup al voltant dels “indignats” Recreant Cruïlles, que van iniciar la seva activitat a finals de 2011 i van poder obrir el seu espai el 25 de gener de 2014.

Jornada d'obertura de l'espai Germanetes per Recreant Cruïlles (imatge: author)

Jornada d’obertura de l’espai Germanetes per Recreant Cruïlles (imatge: autor)

Aquesta lentitud contrasta amb el calendari de projectes similars, com Re-Gen Huesca, que va començar amb un anàlisis participatiu dels solars buits al maig de 2012 i va obrir la seva primera intervenció el març de 2013, al cap de menys d’un any.

La implicació de la ciutadania, un factor clau

Malgrat que es pensi en intervencions ràpides i a curt termini és important considerar la sostenibilitat en el temps. El projecte d’Osca, tot i estar liderat per l’ajuntament, ha aconseguit incorporar a veïns i veïnes en l’activació i manteniment dels espais. De manera similar el projecte Stalled Spaces de Glasgow va crear una xarxa de 200 voluntaris per tenir cura dels espais recuperats. En el cas de les intervencions de NYC enlloc de la població es va recórrer als negocis del voltant, que en surten beneficiats amb més clients. En l’altre extrem trobem la iniciativa de la ciutat de Saragossa  “Esto no es un solar”, que en un primer període va aconseguir convertir 14 solars ens espais públics. Tot i l’èxit i l’encert del projecte, aquest depenia d’un programa d’ocupació, i durant el temps que no es va tornar a convocar els nous espais es van descuidar i bandalitzar ja que cap persona ni cap departament o empresa municipal se’n sentia responsable.

Aquesta necessitat de compromís ciutadà era clara pel grup impulsor de Re-Gen Huesca. Com es pot veure en el seu Pla d’Intervenció van considerar tres possibilitats: la primera només incloïa la transformació dels espais, la segona afegia la participació al procés i la tercera a més de la participació tenia present la coordinació amb les iniciatives existents. Sabien que aquesta tercera opció portaria més temps i recursos a curt termini, però que n’asseguraria la continuïtat.

Estudi d'alternatives (Re-Gen, 2012)

Estudi d’alternatives (Re-Gen, 2012)

Una oportunitat d’aprenentatge

Les administracions tenen dues maneres d’acostar-se positivament a aquestes noves pràctiques: dotant-les d’un espai legal perquè elles mateixes es desenvolupin i promovent-les. En qualsevol cas el perill que corren és el d’aplicar només algunes de les característiques de l’urbanisme tàctic oblidant-ne les altres (en particular el seus valors democràtics i de transformació), ja que part de la ciutadania pot veure-ho com una simple estetització o com una despreocupació de les obligacions que exigeixen als seus governs.

Carles Baiges Camprubí (@carlesbaiges)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s