Crítica a la Barcelona Autosuficient (I)

En els darrers anys, quan es parla de sostenibilitat ambiental a les ciutats, s’hi vinculen molt sovint conceptes com el de Smart City o Autosuficiència. En el cas de Barcelona, aquests dos conceptes estan especialment presents en el disseny de les polítiques públiques urbanes. Aquest és el primer post d’una sèrie que vol analitzar els límits transformadors del concepte d’autosuficiència. Primer, es fa una aproximació a les causes de la crisi ecològica, les seves alternatives i com es vincula l’estratègia d’una Barcelona autosuficient. En un segon post s’exploraran els límits del concepte mitjançant alguns exemples i una sèrie de càlculs bàsics.

1) De la Sostenibilitat a l’Economia Verda

Desenvolupament sostenible és un concepte amb anys de recorregut i, tot i així, sembla que segueixi en l’agenda política en els mateixos termes en que ho estava al segle passat. Un dels primers antecedents el trobem a la conferència de la Biosfera de 1968 (París) en la que es conclou que l’ús i la conservació dels recursos ha de ser indisociable. El Club de Roma publica al 1972 “Els límits del creixement” on es critica la teoria del desenvolupament econòmic il·limitat. Les bases del pensament sobre els desenvolupament sostenible es van assentar amb la conferència d’Estocolm de la ONU (1972) i amb la posterior Comissió Mundial del Medi Ambient i el desenvolupament (s’inclou la paraula “desenvolupament” no per casualitat). Finalment, amb la publicació de l’informe Brundtland, el desenvolupament sostenible queda definit oficialment com aquell que empra els recursos naturals sense comprometre les necessitats pel desenvolupament de la població futura. A la conferencia de Rio (1992) aquestes idees es van plasmar en les famoses Agendes 21. Tanmateix, posteriors conferències de seguiment de les Agendes 21 van evidenciar l’empitjorament de tots els paràmetres que pretenien abordar: canvi climàtic, pobresa, biodiversitat, etc.

La idea de desenvolupament sostenible ha estat àmpliament criticada ja que finalment ha passat a incorporar-se plenament en la retòrica de la maquinària de creixement capitalista. És a dir, en un entorn d’escassetat de recursos (naturals, energètics, de matèries primeres, etc.), el capitalisme incorpora, mitjançant el mercat, una estratègia “d’eficiència” per tal de que la seva maquinària es mantingui operativa i es reprodueixi. Neix així l’etiqueta de “economia verda”, basada en la incorporació de noves tecnologies que busquen fer més eficient l’ús d’energia i recursos en el procés productiu (menor consum per unitat de PIB produït). També s’incorpora de ple la idea de “reciclatge” de matèries i productes en un entorn d’escassetat de matèries primeres (metalls, etc.), que, com el petroli o el carbó, també viuen el seu peak particular.

Malgrat el concepte de sostenibilitat va néixer amb una vocació política i transformadora, va mutant en una sèrie de recursos aparentment tècnics o enginyerils, fet que en si mateixa ja suposa una determinada intenció política. Aquests recursos, que esdevenen un element més del mercat, s’incorporen al procés productiu capitalista buscant garantir que aquest pugui seguir fent essencialment el mateix que feia abans de tornar-se verd: creixement i expansió.

Així doncs, com s’actua davant l’escassetat energètica? Buscant noves fonts com les renovables per seguir abastint la demanda. I sobre l’escassetat de matèria primera? Reciclant, per seguir abastint la demanda. I si l’economia depèn de transformacions materials? S’implanten polítiques per a desmaterialitzar-la (1).

Però la suposada desmaterialització de l’economia queda lluny de ser una realitat i, a mesura que el PIB creix, la despesa energètica i material també. De fet, durant el segle XX, la població s’ha multiplicat per 4, l’activitat economica per 17 i el consum energètic per 13. Es pot parlar d’un cert desacoblament, però no de desmaterialització. La introducció de l’economia verda a partir de eficiència no dóna garanties de “sostenibilitat” ambiental ni social.

Featured image

*Necessitat de mercaderies i PIB a Espanya, 1996 a 2004, a Cristóbal Gómez y Emilio Luque, 2004. Medio Ambiente y Sociedad, Editorial: UNED, Madrid.

Featured image

*Variació a la intensitat en l’ús de materials i PIB mundial entre 1970 y 2000 (1970=100), a Luque 2004, Medio Ambiente y Sociedad, a GARCÍA, Ernest (2004), Medio ambiente y sociedad: la civilización industrial y los límites del planeta, Madrid: Alianza Editorial

2) Degradació ambiental i economia finaciaritzada

De fet, la “catàstrofe socio-natural”, en paraules de Richard Peet (2), és intrínseca a la societat capitalista-global i especialment a una economia com l’actual, altament financiaritzada. Segons Peet, tant la crisi econòmica i social com la catàstrofe ambiental (canvi climàtic, especialment) són unes derivades del mode de producció capitalista. A més, aquestes derivades s’han accelerat dins d’una economia financiaritzada que les integra i assumeix com a Business Risk. S’assumeix també una relació directament proporcional entre la taxa de beneficis i el risc assumit, en que més risc és igual a més benefici potencial.

Aquest risc, en primera instància, fa referència al risc de la pròpia inversió (potencials pèrdues econòmiques). Però en segona i tercera instància es refereix al risc social (tots hem vist les repercussions socials de l’esclat d’una bombolla) i també ambiental. L’economia financiaritzada empeny a assumir grans riscos ja que els productes d’inversió que no atorguen grans percentatges de beneficis pateixen desinversió (2). És a dir, que en l’economia financiaritzada existeix un sistema d’incentius que premia les operacions de risc.

Un dels exemples més interessants sobre les relacions financeres d’alt risc i la catàstrofe ambiental la trobem en la pràctica del Fràquing. Segons el físic Antonio Turiel, el fràquing és sobretot un producte financer que no té rendiments econòmics per si mateix, com a operació industrial-extractiva, sinó com a operació financera especulativa. Per suposat no només té un alt risc financer  (provocant important pèrdues a les empreses inversores) sinó també un alt risc ambiental. En el cas del fràquing, la cerca d’altes taxes de benefici han agreujat la crisi ecològica, en ser una proposta que busca aportar més energies fòssils com a solució al problema d’escassetat energètica i en ser una operació altament arriscada des del punt de vista ambiental.

Així, la destrucció ambiental forma part de la estructura del capitalisme financer, amant del risc, doncs aquest sol traduir-se en retorns de capital majors per a compensar-lo. La contaminació és necessària per a “fer diners” (2). Davant d’això, seria un error abordar la problemàtica sobre la degradació de la natura com un problema ètic, basat en la conscienciació ecològica individualment de les persones (com fan les campanyes publicitàries d’estalvi energètic), en comptes d’abordar-ho com un problema sistèmic.

Alguns autors posen de relleu el paper que juga el deute com a “motor” de la catàstrofe ambiental. Això es deu a que sota una economia financiaritzada el crèdit juga un paper essencial per a mantenir el “moviment de la maquinaria econòmica”. D’aquesta manera, les inversions es recolzen cada vegada més en el crèdit, tant en l’esfera de la empresa com en l’esfera domèstica i del consum.

Cal partir de la premissa de que en un sistema altament financiaritzat i basat en el deute, es necessita confiar en l’expansió econòmica (en el creixement del PIB) com a garantia subsidiària del deute present (3). És el creixement continuat del PIB el que en darrera instància permet el retorn del deute. Sense expansió econòmica, l’economia financiaritzada basada en l’expansió del crèdit corre el risc d’entrar en col·lapse, com hem comprovat en els darrers anys.

Per altra banda, Schnaiberg (4)  ens ofereix una explicació sobre la crisi ecològica a partir de l’existència d’una “lògica econòmica i social que arrossega a tots els participants d’aquest sistema a extreure sempre més recursos naturals i a emetre més residus”, l’anomenada treadmill of production que mai s’atura.  A més, Latouche (5), explica com existeix un consens polític sobre la possibilitat de créixer més contaminant menys, una aposta que passaria per invertir en tecnologies de la eficiència que permetin produir més usant menys menys recursos.

Amb tot, sabem que el creixement del PIB comporta també un creixement de la despesa energètica i dels recursos naturals malgrat la millora de l’eficiència dels processos productius i dels aparells que consumeixen energia (vehicles, electrònica, etc.). La competència capitalista impulsa sempre l’economia cap a una tecnificació i una evolució tecnològica a la cerca de eficiències que comportin millores dels beneficis. Suposadament, la millora tecnològica hauria de fer que siguin necessaris cada cop menys recursos, fet que es traduiria en una millora ambiental.

Però és aquí quan entra en joc la paradoxa de Jevons, que diu que al final, la millora tecnològica comporta un increment de la despesa energètica agregada. Amb tot, les innovacions tecnològiques formen part d’un sistema econòmic orientat al creixement tecnològic (6). Amb les millores tecnològiques s’incrementa la productivitat que, teòricament, produeix un desacoblament de la economia. D’aquesta manera, caldria menys energia i menys matèries per unitat de PIB produït. Tanmateix, la realitat mostra com a mesura que creix el PIB creixen també les necessitats materials i energètiques.

Featured image

*Font:  http://menospetroleo.blogspot.com.es/2012/10/recursos-energia-crecimiento-economico.html

Pensem, per exemple, algunes de les pràctiques proposades sota el paraigües de la Smart City, com les que intenten millorar l’eficiència en l’aparcament dels vehicles privats, i que ens faci gastar menys combustible al aparcar perquè ens evita donar voltes i voltes amb el cotxe. Segurament farà que cada conductor emeti menys CO2, però potser un major nombre de persones decidirà agafar el cotxe si creu que li costarà menys aparcar. El resultat serà un increment de l’emissió de CO2 agregada tot i que a priori l’emissió per cada cotxe pogués ser menor.

3) Primeres conclusions

En definitiva, no es pot fer una proposta cap  la “autosuficiència” d’un territori sense apostar clarament per trencar les lògiques expansives que el capitalisme financer incorpora. El creixement del PIB va acompanyat sense remei d’un increment de les necessitats energètiques i materials, tot deixant en evidència la paradoxa que suposen aquells projectes polítics que volen impulsar el creixement econòmic a partir de “millorar el medi ambient”.

Així per exemple, l’Ajuntament de Barcelona està apostant des de fa uns anys per a esdevenir una referència en el camp de les Smart City. En la definició que se’n fa, es diu que “La smart city és un nou concepte de ciutat que treballa per millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans i garantir un desenvolupament social, econòmic i urbà sostenible. Una smart city es recolza en l’ús i la modernització de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), donant com a resultat una gestió més eficient del serveis i recursos de la ciutat” (7). En aquesta definició estan presents alguns dels conceptes clau del mantra barceloní, com són tecnologia, eficiència, desenvolupament econòmic sostenible, etc. Potser, la cosa queda més clara en la següent declaració de principis, per la que “Barcelona imagina la ciutat que vol arribar a ser de gran: autosuficient, de barris productius, de velocitat humana i d’emissions zero. Una ciutat productiva, oberta, inclusiva i innovadora; una ciutat viva amb persones emprenedores i comunitats organitzades. Aquesta visió engloba projectes d’àrees molt diverses que, gràcies al treball conjunt, la tecnologia i la innovació, pretenen garantir als ciutadans millor qualitat de vida i creixement econòmic a través d’una gestió més eficient dels serveis i recursos de la ciutat” (8). Més clarament, ara se’ns mostra com la visió Smart City és una via per a garantir el creixement econòmic a través de la  eficiència en la gestió de recursos.

En definitiva, sovint els debats públics centren la discussió en com mantenir els nivells de creixement de la manera “més sostenible possible”, fugint de la discussió sobre el propi creixement en si, que és el darrer responsable de la crisi ecològica. Aquest debat, està formulat a Barcelona també sota aquests termes, i en cap moment s’ha obert un diàleg sobre el propi model de desenvolupament; simplement, s’ha decidit incorporar una capa tecnològica sobre la base de que ja hi havia.

Properament, en un segon post, analitzarem quins són els límits del concepte autosuficient aplicat a una ciutat com Barcelona.

Alfons Recio Raja

____

(1) La desmaterializació de la economia implicaria que per a cada nova unitat de PIB la intensitat material i energètica requerida serà menor.

(2) Peet, R., 2012. Crisis financiera y catástrofe ambiental, a: Benach, N. Geografía contra el neoliberalismo. Editorial Icaria, Barcelona.

(3) Fernandez Duran, 2011. La quiebra del capitalismo Global: 2000-2030. Editorial Virus, Barcelona

(4) Schnaiberg, 1980. The Environment: From Surplus to Scarcity, Oxford University Press.

( 5) Latouche,  2008. La apuesta por el decrecimiento. Editorial Icaria, Barcelona

(6) Cristóbal Gómez y Emilio Luque, 2004. Medio Ambiente y Sociedad, Editorial: UNED, Madrid

(7)  http://smartcity.bcn.cat/ca/bcn-smart-city.html

(8)  http://smartcity.bcn.cat/ca/arees-smart-city.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s