Controvèrsies al voltant dels allotjaments turístics. El cas de Gràcia

Presento a continuació la transcripció ampliada de la ponència de l’Audiència Veïnal sobre Turisme organitzada per la Plataforma “Gràcia on Vas?” el passat 11 d’abril a la Plaça del Sol en la que se’m va convidar a parlar de les controvèrsies al voltant dels allotjaments turístics però en la que em vaig permetre obrir l’espectre per incloure a unes reflexions preliminars sobre el turisme a Gràcia. Turisme a Gràcia

Quan penso en el turisme a Gràcia em salten dubtes preliminars sobre ambdós conceptes i sobre la seva relació. Proposo aturar-nos primerament per parlar de Gràcia i preguntar-nos si la seva identitat i la seva pràctica quotidiana, allò que estem defensant, es construeix fonamentalment a través de les persones que la transiten i la practiquen, que l’actuen i que l’activen diàriament o de forma eventual. A ningú se li escapa que Gràcia té 3 cinemes, mitja dotzena de teatres, 35 llibreries, una densitat brutal de locals on fan cuina de mig món, molts negocis singulars amb gran valor afegit i esdeveniments únics. La meva pregunta és si tot això no esdevé també gràcies al fet que hi participa molta gent que no resideix a Gràcia i que pot no sentir-se partícip de la seva identitat hegemònica. Això ens permet pensar que Gràcia es construeix també mitjançant les polítiques i decisions que van més enllà dels límits dels districte, a través d’objectes que no coneixen fronteres ni administratives ni identitàries. Entendre-ho crec que és clau a l’hora de donar-li la importància a la construcció de Gràcia. I ho fem perquè som conscients que la podem construir de formes diferents, assumint la complexitat i el seu caràcter múltiple, fora de marcs representatius hegemònics.

La segona qüestió és el turisme. Massa sovint es parla de turisme com si fos quelcom encarnat en uns cossos i unes pràctiques determinades, en uns agents concrets i amb uns efectes clars i unívocs. A mi m’agradaria posar en dubte aquesta aproximació totalitària i reivindicar el caràcter virtual, distribuït i heterogeni del turisme. En primer lloc perquè el turisme pot concretar-se de moltes maneres i pot significar també moltes coses. El seu desplegament pot ser molt diferent i el seus efectes també. Correm el risc de tipificar i presentar les coses segons ens interessen obviant que poden ser molt diferents. La pregunta sé fins a quin punt apodera atorgar-li tanta responsabilitat al Turisme sense especificar les pràctiques i les institucions que l’actualitzen.  En segon lloc, proposo deixar de pensar en l’atractiu turístic com a quelcom perfectament representable en un mapa. Els atractius turístics podem ser també nosaltres aquí, fent una audiència “crítica” contra el turisme. Si mirem els relats sobre Gràcia veureu que el primer que es diu és que és un barri creatiu i compromès. Quan sortim a fer qualsevol cosa al carrer, des de comprar el pa fins a manifestar-nos per la ILP, estem performant un paisatge que, vulguem o no, pot convertir-se en actiu simbòlic per atraure visitants. I en tercer lloc, el turisme aplega moltes més coses coses perquè, de fet, per tal de gaudir de l’experiència turística, calen molts objectes, infraestructures, actors i espais que no reconeixem com a “turístics”. Quan parlem de turisme en realitat estem parlant de coses de natura molt diverses. Algunes molt quotidianes i mundanes com ara una parada d’autobús, una normativa sobre terrasses o les llums d’un xamfrà. D’altres més excepcionals com un hotel de 100m d’alçada o de monuments catalogats per la UNESCO. Amb problemàtiques diferents, amb externalitats diferents.

La darrera qüestió preliminar és sobre la pròpia relació entre el turisme i Gràcia. No cal dir que Gràcia per sí sola no atrauria tant turisme si no fos per l’èxit mundial de Barcelona com a destinació. També influeix el fet estar enmig de tres grans pols d’atracció de visitants com són el Park Güell, Passeig de Gràcia i Sagrada Família. Però Gràcia com a destinació també té el seu propi relat, la seva pròpia marca que, vulguem o no, es reprodueix de forma similar a tots els canals de promoció i comunicació –alguns dels quals no estan gens centralitzats ni controlats des de dalt. Ens agradi o no, l’atractiu turístic de Gràcia rau en el seu caràcter simbòlic com a lloc creatiu, proper, bohemi, popular, lluitador… Uns relats que se sostenen també a través de les pràctiques. I aquí ens trobem que es fan molt difícil de diferenciar entre “residents” i “turistes”. Perquè, malgrat tot, majoritàriament coincidim en els mateixos bars, les mateixes places i les mateixes parades del mercat. I m’atreviria a dir que això és precisament el que fa que puguem negociar l’espai. Pensar com composem la ciutat amb el turisme i no contra seu és el nostre repte. Si no ho fem correm el risc d’acabar segregant espais, perdent de forma deliberada la capacitat de negociar-hi la nostra presència. El Park Güell com a exemple proper.

Crec que és important fer aquí una reflexió sobre el que ha suposat el Pla d’usos. I és que la seva discussió lligada al procés participatiu ha ajudat a fer pública la controvèrsia del turisme de forma política. L’aparició d’una plataforma que acaba adscrivint-se al hashtag #prouhotels n’és un símptoma evident. I crec que és molt important que ho discutim ara que encara hi ha moltes coses possibles per configurar. El dubte és si el concepte turisme, un moment de trobada amb allò exòtic i familiar a la vegada, de compartir, d’estar amb els qui estimem; pot ser una qüestió, una problemàtica sobre la qual actuar. De fet, les enquestes no apunten al turisme com a un problema clau excepte en zones molt concretes. Per això proposo desgranar la idea de turisme i tractar les peces que el fan possible –promoció, transport, allotjament– i parlar dels seus efectes, del que ens preocupa. Passar així dels fets – xifres, fenòmens- a les preocupacions. Precisament la discussió del Pla d’Usos del districte ha ajudat a focalitzar en aspectes molt concrets, en regulacions molt estrictes sobre un espectre molt determinat de totes les “problemàtiques” del turisme: aquelles com les llicències de les activitats econòmiques. Hem après, jo també, que un pla d’usos no ho controla tot. Hi ha moltes preocupacions que se’n deriven que queden fora i que, molt em temo, no hi ha instrument democràtic que les pugui regular. Tot i així, la discussió entorn el Pla d’Usos ha estat un procés de gran aprenentatge on han emergit uns temors i unes possibilitats claus per pensar el futur.

Sobre els allotjaments turístics

Focalitzant ja en els allotjaments turístics, allò pel qual he estat emplaçat a fer aquesta ponència. No entrarem aquí a valorar els allotjaments per sí mateixos sinó que parlarem dels seus efectes a la ciutat doncs aquests no s’ubiquen en un desert sinó enmig d’un entramat de carrers on hi passen moltes coses, en barris on hi ha moltes altres coses, en edificis on hi viuen altres persones. Malgrat centrar-me en les qüestions que ens poden preocupar, entenc que cal donar a conèixer les xifres. Ho faré ràpid, amb una taula i un comentari lleuger. Comencem pels fets. A Gràcia hi ha aproximadament uns 6.500 llits turístics. Una xifra prou baixa si tenim en compte districtes com Ciutat Vella o l’Eixample però gens menyspreable si tenim en compte que gairebé la meitat de les llicències s’han aprovat després del 2011 coincidint amb el govern de Trias però, sobretot, amb l’entrada en vigor de la llei Òmnibus que facilita, amb una sola comunicació, l’apertura d’allotjaments.

Gràcia allotjaments

Aquesta anàlisi de les xifres quantificables és molt poc útil. I intentaré exposar-ne dos motius. En primer lloc, perquè no hi ha un recompte oficial de llits. Per exemple, dels Habitatges d’ús turístic (HUT) només en sabem les unitats (1028). Però és que tampoc es té en compte l’ocupació (lleugerament estacionada a l’estiu) o altres pràctiques no regulades o directament il·legals com el lloguer d’habitacions turístiques (unes 450) o els pisos sense llicència (uns 400) segons la oferta publicada en llocs com Airbnb.com. En segon lloc, la dada dels allotjaments tampoc ens diu gran cosa de la pressió turística dels barris. Si calculem el percentatge entre les places turístiques i les persones empadronades, els resultats són força sorprenents. Tenim, per exemple, que el Coll té una xifra (7%) molt propera a Vila de Gràcia (8,8%). A la Salut, segurament el barri amb la concentració de negocis de souvenirs més alta de la ciutat degut a la proximitat del Park Güell, només hi apareix un 2,29% o a Gràcia Nova i Camp de Grassot, que rep l’impacte dels visitants de la Sagrada Família, només el 2,22. Això no vol dir que els allotjaments, com a ancoratges dels visitants, no siguin importants. I tant que ho són. Però no poden ser lúnica variable a tenir en compte. Alhora, cal valorar-ne les controvèrsies en base no a la quantitat sinó a altres paràmetres més qualitatius. Per fer-ho, proposo emmarcar el debat i les anàlisis a partir de tres idees.

La primera és el valor social del sòl: el valor immobiliari dels allotjaments no es crea només per l’ús que se’n fa sinó pel lloc on estan ubicats. I aquest valor es produeix socialment a través d’inversions púbiques, de pràctiques i construccions simbòliques. És l’extracció privada de la renda del sòl la que ens hauria de preocupar. La segona idea és el cost d’oportunitat. El que hi deixa d’haver quan un hotel o un habitatge turístic ocupen un espai. Aquí les situacions varien. Des de la substitució d’usos terciaris no turístics com poden ser oficines –com en el Deutsche Bank–; equipaments –com en el cas (aparcat) de la residència del mercat de Lesseps– o usos residencials –com en els HUT i en alguns hotels. La tercera té a veure amb la intensitat. El que diferencia a un turista d’un resident té molt més a veure amb la intensitat de la vivència durant la seva estada que amb el seu poder adquisitiu. D’aquesta manera, qualsevol comparació simètrica entre residents i visitants pel que fa exclusivament al seu nombre és, sota el meu punt de vista, volgudament tramposa. Citaré a continuació quatre grans qüestions relacionades amb l’existència i emergència dels allotjaments turístics. Ho faré sense cap ordre de prioritat i intentant discriminar, quan sigui evident, segons el tipus d’allotjament.

Comencem apuntant quelcom que ja ha estat apuntat. Els usos derivats de l’allotjament tenen un impacte en els usos quotidians de l’espai urbà. Segurament els serveis que emergeixen al voltant dels grans allotjaments són els més visibles: lloguer de bicicletes, serveis per la visita de la ciutat, menjar preparat… Però no són les úniques. És obvi que les trajectòries turístiques se sumen o es juxtaposen a les quotidianes, a les visites esporàdiques, als rituals periòdics… Com ja hem apuntat, és la major intensitat d’ús d’aquest espai el que fa que la capacitat de negociar-lo sigui molt major i apugi preus i faci canviar el caràcter dels serveis i els canvis de demanda en punts concrets poden fer canviar el paisatge comercial. A Gràcia tenim l’exemple dels Jardinets i de com, en qüestió de mesos, hem vist com els negocis són substituïts per un entramat comercial que pretén ser una extensió del Passeig de Gràcia, amb uns negocis dirigits, sobretot, als visitants excepcionals d’alt poder adquisitiu.

El segon dels efectes és també evident però no per això menys important: la competència desigual entre els usos residencials i els usos turístics dels habitatges. Les possibilitats de negoci –en base a l’extracció de renda– d’un habitatge d’ús turístic és 3 o 4 vegades el d’un lloguer convencional. La demanda d’aquesta tipologia d’allotjament turístic és innegable però cal recordar que competeix principalment amb els lloguers via llei d’arrendaments urbans. Ja hem vist com en els darrers 6 anys els HUT del districte s’han multiplicat x 13 passant de 80 a 1028 llicències, essent 200 les llicències concedides de Febrer al maig abans d’aprovar-se la moratòria vigent per la redacció del Pla Especial d’Habitatges d’Ús Turístic. Una inversió suculenta que posa en joc el dret a l’habitatge, fet que s’agreuja encara més si considerem els pisos il·legals que es lloguen sencers al districte (entre 300 i 350 segons les meves estimacions a partir de la web d’airbnb.com). Per altra banda, la clara correlació entre l’existència del lloguer turístic i el lloguer residencial pot posar en risc la continuïtat de contractes de lloguer residencials, ja sigui per substitució o per la pujada del seu preu.

El tercer d’aquests impactes és el que té més ressò a la premsa ja que, tal i com apuntava Lluís Rabell, és el que genera un malestar més directe i mediàtic: l’impacte en la convivència i les molèsties derivades dels usos turístics. De nou, no podem generalitzar. L’existència d’un habitatge d’ús turístic no ha de suposar, per norma, molèsties. Però els testimonis dels veïns i veïnes que pateixen aquetes molèsties són esfereïdors. El problema, però, rau més en les dificultats per solucionar aquestes molèsties que es poden repetir dia rere dia sense poder fer gran cosa. Les dificultats per clausurar i retirar una llicència són extremadament asimètriques comparades amb les facilitats per atorgar-les. A causa de les lleis de simplificació administrativa promogudes per directrius europees s’ha fomentat que es puguin obrir negocis amb simples comunicacions a l’ajuntament pel cas dels HUT o al consell comarcal en el cas dels albergs (a Gràcia hi ha comptabilitzats 14 hostels però només consten 7 a la memòria del Pla d’usos); però calguin anys per clausurar males pràctiques. Aquesta situació desigual, és, certament, una de les qüestions principals.

Acabaré la llista dels impactes ampliant la mira i fent una reflexió general sobre una qüestió que no és exclusiva del turisme però que aquest reprodueix fàcilment. Parlo de com l’assumpció de que la redistribució de la riquesa passa per les possibilitats d’extracció de renda enlloc de per la fiscalització de les activitats i el treball. Cada cop que algú parla de l’explotació d’actius immobiliaris com a forma de generar riquesa s’obvia, per una banda, la necessitat d’esser-ne el propietari o poder afrontar les despeses i els riscs d’una inversió d’aquesta grandària. Per altra banda, l’especulació immobiliària –des dels 27M d’euros de l’operació del Deutsche Bank fins a les hipoteques amortitzades amb usos turístics– fa encarir els preus dels béns immobles, sobretot l’habitatge. No crec que calgui recordar que ens trobem encara immersos en una crisi que té en les possibilitats financeres de l’especulació immobiliària els seu origen. Però més enllà d’aquestes grans inversions, caldria també revisar els discursos derivats de l’economia col·laborativa que, sota el paraigües discutible d’un nou paradigma, aniquila tota responsabilitat fiscal i difumina perillosament el valor del treball en una barreja de renda del sòl, pràctiques de cura i monetarització dels afectes. Si exigim una millora de les condicions laborals per les cambreres de pis dels hotels, com les que va proposar Ernest Cañada; si exigim que a més d’estar legalment contractades i amb unes condicions que es reconeguin les càrregues de feina; per què hem d’obviar el valor del treball, la protecció i la dedicació d’aquells que hostatgen gent a casa a canvi de diners? Segurament és una situació massa golosa –sempre que es disposi d’espai, és clar– com per renunciar-hi. Però negar que l’existència d’una economia submergida a base de canviar llençols, netejar espais i preparar esmorzars sense garanties laborals, em sembla igual un molt mal símptoma i una alternativa del tot indesitjable per construir el futur.

Albert Arias Sans

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s