Desmuntant Airbnb. Apunts crítics sobre el cas de Barcelona

[article publicat originalment al Tot Inclòs, Estiu 2015]

L’anomenada economia col·laborativa, emergida abruptament en els darrers anys, es ven a sí mateixa com un nou paradigma econòmic basat en la revalorització de béns en desús i la facilitat de connectar usuaris i clients potencials arreu del món. Una proposta que, segons els seus valedors, elimina intermediaris, fomenta la reutilització i l’optimització dels recursos i crea comunitats de consum al marge dels models de mercats tradicional. El sector dels allotjaments turístics és un dels àmbits amb major presència d’aquesta nova manera de fer que, tanmateix, es concreta en pràctiques ben diferents: des de cedir gratuïtament un sofà, a intercanviar la llar de forma simultània fins al lloguer temporal de béns immobiliaris.

Aquest article té com objectiu de analitzar de forma crítica el lloguer a curt termini de pisos i habitacions a Barcelona sota aquest nou “paradigma” advertint que darrere la retòrica d’emancipació, redistribució i autenticitat s’hi amaguen unes pràctiques rendistes privatives que poden tenir uns costos externs i d’oportunitat molt elevats. Per fer-ho em centraré en l’oferta publicada en una de les empreses estendards de l’economia col·laborativa: Airbnb. Creada el 2008, aquesta plataforma on line facilita el contacte entre els propietaris dels béns immobles – anomenats amfitrions – i les clients – anomenats hostes – cobrant una comissió variable del valor de la transacció mediada per la mateixa empresa. Una firma amb poc més de mig miler de treballadors amb seu europea a Dublin i que, tanmateix, compta amb un valor de mercat superior a la gran majoria de grans cadenes hoteleres mundials.

Segons Airbnb, Barcelona és la quarta destinació mundial en nombre d’ofertes al seu portal. Les dades recolzen la seva importància: 6.800 ofertes de pisos sencers i 4.800 ofertes d’habitacions en lloguer al maig del 2014. Al voltant de 30.000 llits estimats que suposa aproximadament la meitat dels que sumen hotels, pensions i albergs (68.000, segons fonts oficials de l’ajuntament). No estem parlant doncs d’un fenomen aïllat de quatre entusiastes que comparteixen anècdotes viatgeres sinó de milers d’allotjaments disseminats en edificis residencials. Una oferta prou significant en termes absoluts sobre la qual proposem una anàlisi crítica revisant els tres arguments que, segons l’empresa, atorguen d’un valor diferencial: la distribució espacial, l’excepcionalitat i a la capacitat redistributiva.

Parlem en primer lloc de la distribució espacial de l’oferta. La recerca ens demostra que, en contra del mantra de l’empresa, la seva oferta no està disseminada pels barris de la ciutat sinó altament concentrada en els barris centrals i fortament correlacionada amb la presència d’hotels. Algunes dades. El 96% de l’oferta es troba només en la meitat dels barri. El 60% de l’oferta total s’ubica als districtes de Ciutat Vella i Eixample, els més turístics, i la resta la trobem sobretot en trames urbanes històriques de rendes mitjanes – Gràcia, Sants, Poble Sec, Poblenou – amb moviments socials alertant de l’incipient impacte provocada per l’emergència d’allotjaments turístics. Enfocat de forma inversa, no és cert que aquesta oferta beneficiï directament als barris perifèrics.

En segon lloc, pel que fa a l’excepcionalitat del tipus d’oferta d’allotjament, cal diferenciar de nou entre el lloguer d’habitacions en llars on hi resideix l’amfitrió i el lloguer del pis sencer. Si bé la primera tipologia és sens dubte la més excepcional, actualment no té [encara] un marc regulador clar que permeti ser valorada en termes de legalitat. Tanmateix, el lloguer de pisos sencers per un període menor a un mes està regulat a Barcelona amb la figura dels Habitatges d’Ús Turístic (HUT) a través de la legislació catalana. A Barcelona hi ha un total de 9.606 HUT sia en edificis sencers o disseminats en edificis residencials. Val a dir que després de multiplicar per quatre el seu nombre des de 2012 d’ençà del canvi legislatius per adaptar-se a la Directiva Europea de Serveis, actualment les noves llicències d’aquests pisos estan suspeses fins a l’aprovació d’un Pla Especial Urbanístic Regulador. Si bé no coneixem la xifra exacta, s’estima que aproximadament el 60% dels anuncis de pisos sencers (4.000 aproximadament) no fan pública la llicència. Però encara n’hi ha més. La meitat dels anuncis irregulars els trobaríem a Ciutat Vella, un districte que va prohibir explícitament noves llicències de HUT al 2010 degut al seu elevat impacte. Així ens trobem que, amb l’excusa de l’excepcionalitat, Airbnb és cavall de Troia de la desregularització urbanística contribuint a la sobreexplotació turística dels barris més congestionats.

La darrera qüestió està relacionada amb les suposades bondats la redistribució dels beneficis generats per la posada al mercat d’immobles o parts de l’immoble buits o infrautilitzats per ser consumits durant un breu període. Si mirem la concentració de la propietat de l’oferta els resultats són flagrants. El 2,5% dels “amfitrions” (moltes empreses camuflades en perfils personals) controlen el 30% de la oferta de pisos sencers. El 60% dels anuncis són d’ “amfitrions” amb més d’un pis anunciat. Però a més, el relat insistent que els visitants ajuden a redistribuir la riquesa a través del consum de proximitat s’esvaeix quan es coneix que la presència a barris perifèrics és mínima. Xifres a banda, potser el primer que ens hem de preguntar és sí l’habitatge, a diferència d’un cotxe o d’una plaça d’aparcament, pot entrar a formar part d’aquesta lògica “col·laborativa” que no deixa de ser potencialment especulativa i amb un cost d’oportunitat social elevadíssim si pensem que els rendiments del lloguer temporal poden ser 3 o 4 vegades més elevats que un lloguer convencional de llarg termini

Per últim, per tal d’abordar també la qüestió de les habitacions compartides, caldria posar sobre la taula l’assumpció de que la redistribució de la riquesa del turisme passa per les possibilitats d’extracció de renda (encara que sigui del lloguer d’una part d’un pis) en comptes de per la fiscalització de les activitats econòmiques i del treball. Cada cop que algú parla de l’explotació d’actius immobiliaris com a forma de generar riquesa s’obvia, per una banda, la condició d’esser-ne el propietari, de poder afrontar les despeses i els riscs d’una inversió immobiliària o de la disponibilitat d’espai per acollir gent a casa. Caldria també revisar doncs els discursos derivats de l’economia col·laborativa que, sota el paraigües discutible d’un nou paradigma, aniquila tota responsabilitat fiscal i difumina perillosament el valor del treball en una barreja de renda del sòl, pràctiques de cura i monetarització dels afectes. Si exigim una millora de les condicions laborals i una responsabilitat fiscal al sector turístic tradicional, perquè obviar-ho en el nou escenari?

Albert Arias Sans

[1] Les dades presentades en aquest article són resultat de la recerca conjunta amb Alan Quaglieri que es publicarà aquest 2015.

Arias-Sans, A., Quaglieri Domínguez, A. (2015) “Unravelling Airbnb. The case of Barcelona” in Richards, G., Russo, AP. (eds.) Reinventing the local in tourism. Travel communities and peer-produced place experiences. London: Channelview

Anuncis

18 responses to “Desmuntant Airbnb. Apunts crítics sobre el cas de Barcelona

  1. Molt bon article. Tot el que diu ja ho sospitava per experiència pròpia. Tinc la sort/desgràcia de viure al centre (Paral·lel/Nou de la Rambla) i pateixo cada dia el turisme incontrolat i massificat. I no correm perill de ser un parc temàtic, ja ho som, els veïns només som els extres de la peli.

  2. Brillante, y eso que en el fondo, apenas comienza a rascar sobre todas las implicaciones sociales, económicas y humanas del fenómeno de los HUT (actividad extremadamente lucrativa tramposamente amparada en las presuntas bondades de la mal llamada “economía colaborativa”, que deviene una mera coartada moral para algo que, en realidad, es un esquema de negocio como cualquier otro). Pero es que tampoco hace falta más.

    Solo una observación o duda: comentas que las 9.606 licencias están diseminadas en edificios de vecinos o en edificios completos de pisos turísticos. Sé que las licencias “HUT” son necesarias para meter con calzador un piso turístico en una escalera residencial, pero ¿también para edificios completos? ¿No se rigen en ese caso por una normativa distinta de las que incluye el infame decreto de noviembre de 2012? Igual me estoy confundiendo con la obligatoriedad de hacer constar el código HUT. O también puede ser que en algunos casos, lo que empezaron siendo pisos aislados en edificios de uso residencial, acabaron ejerciendo un mobbing que desalojó al resto de inquilinos, con lo que es posible que edificios que ahora son completamente para turistas, no lo fueran de origen, y ocupen muchas de esas licencias aunque tal vez ya no les hagan falta. En mi edificio no ha ocurrido porque hay 4 propietarios, pero uno de ellos ha conseguido expulsar a todos los inquilinos de sus pisos salvo a mí, a base de ir poniendo un piso turístico tras otro tras otro y tras otro, hasta convertir esto en un auténtico infierno turístico.

    Felicidades por tu anterior artículo de enero, y por este de ahora. Son como una linterna que ilumina una nube de mosquitos invisible que zumba en la oscuridad, y les hace una foto fija. Despojando este negocio de todo su hermetismo, su juego de la confusión y su doble moral, solo nos queda una realidad que poco tiene que ver con lo que nos quieren vender.

    • M.L.P.,

      gracias por los alagos. Exactamente. Trato quitar la pátina moral y cuestionar la innovación a unas prácticas rentistas nada nuevas.

      Lamento tu situación. La verdad es que el alquiler convencional del centro de Barcelona está experimentando un acoso desorbidatado. Faltan datos que puedan contrastar lo que ya se intuye a través de experiencias de amigos y conocidos. Si conoces algún estudio al respeto, por favor, házmelo saber.

      Sobre las licencias HUT: son las mismas para un piso diseminado que para cada uno de los HUT de un bloque entero. [Decreto 2012 y llei turisme 2002 (modificada), como bien apuntabas].

      Un saludo,

      Albert

      • Gracias por tu respuesta.

        No conozco un estudio de esas características para el alquiler “normal”, pero si nos ceñimos al caso de los HUTs legales (estén o no en AirBNB), y sobre el acoso al alquiler “tradicional” en Barcelona, recientemente descubrí que el listado de HUTs de la Generalitat había cambiado por uno que incluía nombre y NIF de todos los “licenciados”, cosa que antes no figuraba. Me pareció interesante y haciendo operaciones con OpenOffice para quedarme con un listado de titulares únicos y contar repeticiones, me sale que, para el Barcelonés, unos 500 personajes acaparan el 53% de las aprox. 10.000 licencias, si no me fallan los números. Si, como tanto dicen, esto fuera el paradigma de la redistribución, la oportunidad de todo individuo de tener su pedacito unipersonal del pastel, y 10.000 licencias fueran 10.000 personas, en tal caso como digo, estos 500 sobre 10.000 deberían representar el 5% de licencias o poco más, no tanto como el 53%. Que en la oferta legal esto sea así, y tanta gente/empresas concentren 20, 30, 40, y hasta más de 50 pisos turísticos cada uno, no sé si es acoso al alquiler pero lo parece en el sentido de que no sé yo qué necesidad hay de que esa cantidad de viviendas de la oferta residencial, que deberían ser para contratos largos de ciudadanos, de un plumazo pasen a ser oferta turística que además se vende prácticamente por horas… con el impacto que como ya sabemos tiene en precios de alquiler, convivencia en comunidades, etc. Será que no hay hoteles. Y eso que hablamos solo de oferta “legal” y declarada, al menos en cuanto a licencia.

        Dejé este comentario a medias hace unos días porque quería repetir mis cálculos con ese archivo (es un follón), y ahora iba a ponerlo con el enlace del listado… y resulta que el archivo “online” ha desaparecido y vuelve a salir el formato antiguo (?) Si quieres te mando ese archivo que ahora ya no está (listado de licencias hut con titular y nif) por si es de tu interés – aunque quizá ya lo tengas o no te aporte nada, pero lo comento a raíz de la otra respuesta.

        Saludos.

      • Albert Arias

        Pues sabía de la existencia y tengo el archivo antiguo de los HUT. Me gustaría que me mandases el archivo, sí. Lo que apuntas es bastante impresionante.
        Puedes hacerlo en latramaurbana (arroba) gmail.com y si te parece seguimos la conversación.

        Un saludo,

        Albert

      • (Ya mandé el email con el archivo, pero dejo constancia aquí por si acaso no sea que se haya perdido en el ciberespacio, si así fuera avisa). Saludos.

  3. Bon article.
    Una pífia: enlloc => “en lloc” o “en comptes de”

  4. Fermin Villar @minvill

    L’article analitza bé la part de molèsties que es generen per sobreexplotació, els percentatges de propietat i algunes dades macroeconòmiques (i encara hi faltaria denunciar l’evasió fiscal d’Airbnb a l’estil de McDonald’s, Starbucks I similar).
    Però passa pel damunt de l’aspecte veritablement “col·laboratiu” (tot i que aquesta paraula és més maquillatge que altra cosa). Jo llogo habitacions I exposaré la meva experiència en reunions “d’hostes”:
    Cas 1) senyor de 57 anys d’Equador amb fills. Arriba a Espanya fa uns 18 anys. Aconsegueix la residència, troba feina a la construcció, compra (com hem fet molts) un pis amb hipoteca (sobrevalorada o no)… i es queda sense feina. “com hi ha una habitació des de la que es veu la Sagrada Família, la llogo per pagar la hipoteca mentre vaig fent feines per tirar endavant”.
    Cas 2) matrimoni de 37 i 39 anys. “En dos dies de diferència la meva dona i jo ens quedem sense feina amb dos nens petits. La meva àvia ens deixa el seu pis, se’n va a viure amb els meus pares i jo el llogo per pagar la vida”.
    Cas 3) (propi). Una amiga que viu sola pateix un ictus i queda impedida per a treballar, mentre es resol la situació i la pensió que li quedarà se’n va a viure amb el germà. Se li gestiona el lloguer per dies perquè, òbviament, genera més ingressos que el lloguer habitual, però SOBRE TOT, els llogaters de 3-5 dies et cuiden el pis. Els llogaters de llarga durada massa cops te’l destrossen i la fiança no et compensa el lloguer.
    Parcial? Bé, són tres casos. En els que conec, s’ha parlat amb la comunitat de veïns i s’ha arribat a acords d’horari d’entrada i sortida, d’augment de despesa comunitària i d’altres.
    Coses que s’haurien de canviar: els propietaris hauríem de pagar impostos segons ingressos d’ocupació i no una simple llicència un cop l’any. Però Airbnb també: a Amsterdam—i això ningú no ho explica aquí—Airbnb paga directament a l’ajuntament per cada reserva que es fa a la ciutat.
    Més coses que no s’expliquen: els “hostes” compren als comerços del barri i reparteixen els ingressos més enllà de restaurants i hotels. A més, molta gent li agrada viatjar per conèixer com viu la gent a les ciutats.
    Una altra cosa que no s’explica: a quin gran col·lectiu beneficia la criminalització dels pisos turístics? …Als hotelers. Per això l’anterior ajuntament va modificar la llei perquè els pisos turístics només puguin estar en edificis on no hi hagi veïns. Quin desgraciat particular pot tenir un edifici sencer?
    L’estiu passat es va equiparar els turistes borratxos a “hostes” de pisos turístics. Els que van a pensions, hostals o hotels no s’emborratxen i la lien pels carrers?
    És cert que el turisme està massificat i s’ha de regular. I especialment les conductes incíviques, cosa en la qual a Barcelona anem molt fluixos. Però regular no és prohibir. Jo estic d’acord en la suspensió temporal i treballar per a un model de gestió consensuat amb TOTS els implicats. On es paguin impostos segons ingressos; on les escales de veïns no pateixin molèsties i el benefici també els arribi en forma de millores, reducció de quotes comunitàries, etc. A més, es dona la irònica situació de que la L.A.U. (llei d’arrendaments) permet el lloguer d’habitacions, perquè només hi pensem en clau turística; però qui no coneix gent que ha arribat a Barcelona i els primers mesos i anys mentre treballaven, vivia en pisos compartits?
    Perdoneu l’extensió: el tema és dens i amb mots prismes per a apropar-s’hi.

    • Fermín,

      gràcies pel comentari.

      El meu text només vol desmuntar el relat de l’empresa a través de dades. És evident que no és exhaustiu. Però estic bastant lluny de creure que el problema sigui exclusivament fiscal o convivencial. De fet, ja ho vaig apuntar en un altre article, a difereència d’altres crítiques aquí s’apunta a la qüestió urbanística.

      El teu posicionament és molt lloable però també és parcial. Podria anomenar-te una pila de gent sense propietats ni hipoteques que posen espelmes a la verge cada cop que se’ls acaba el contracte de lloguer perquè no els apugin la renda. Vulguem o no, el lloguer és avui la única opció per molta gent sense recursos. La mateixa gent que ja no troba ofertes assequibles als barris centrals (Ciutat Vella, nuclis antics) perquè hi ha un gran % que estan de lloguer turístic. Però a més de la qüestió d’accés a l’habitatge, com he explicat en altres textos, cal tenir en compte la intensitat d’ús i els efectes en l’espai públic i el comerç. No és el mateix tenir gent vivint tot l’any que persones visitant intensament durant tres dies la ciutat. I no parlo d’incivisme. Parlo de fixar activitats que se sostenen perquè la gent les necessita quotidianament.

      Dit això, ho sento però no entraré a valorar els casos que exposes. Aquests ariets morals – que la companyia sap gestionar a la perfecció – no són majoritaris. I en tot cas, el que evidencien és una desprotecció de l’estat del benestar. No pretenguem resoldre amb polítiques turístiques les urgències de l’àmbit social.

      Salutacions,

      Albert

  5. Albert,

    que quedi ben clar que no tinc res a veure amb Airbnb; com he dit, em sembla inacceptable l’evasió fiscal que practica. I a més, els “ariets morals” no els saben vendre: venen més la moto “col.laborativa” amb la qual jo no combrego. Però igual que hi ha advocats que fan de cambrers per necessitat, també hi ha manobres que lloguen habitacions.
    Però la pressió cap al lloguer assequible no és només per l’efecte turístic: Barcelona es ciutat capdavantera en tractaments mèdics, universitats i cursos de posgrau i la gent que hi ve per sis mesos o un any poden pagar rendes al centre de la ciutat que a la gent d’aquí li costaria molt pagar.
    Per altra banda, fa 20 anys la pressió turística no existia i la gent jove ja marxava a viure al Baix Llobregat, Maresme o Vallès, perquè a igual vivenda el preu era menor.
    L’estat del benestar es nodreix amb impostos. I si algú te un pis i li vol treure més rendiment, doncs que pagui més impostos que reverteixen a tothom.
    A més hi ha el problema de que el turisme és fenòmen global i, com no es pot aturar (sí que es pot regular) el que hi ha que fer és que deixi més benefici que no pas despesa a la ciutat: per exemple, jo estic fart de demanar que la T-10 no pot valdre el mateix per als ciutadans que per als visitants.

    Afegeixo que no us coneixia i miraré de llegir més cosa publicada per ampliar punts de vista.

    Amb afecte,

    Fermín

    • Fermín,

      molt d’acord que cal fer tributar l’activitat per redistribuir la riquesa generada. Però a dia d’avui el model de fiscalització d’aquest tipus de negoci no recau en el valor de la plusvàlua… i a més té un grau de morositat elevadíssim que, per més inri, és molt difícil de detectar donada l’opacitat total i absoluta de les empreses intermediàries (Airbnb, clar).

      Honestament, no crec que es pugui comparar la situació de fa 20 anys (pre-bombolla) amb l’actual. En cap sentit. I és cert que el lloguer turístic no és la única causa però tampoc tancarem els ulls al retorn de la inversió immobiliària a les zones centrals incentivades per les espectatives de beneficis gràcies al lloguer turístic.

      No obro més temes, que no acabaríem mai.

      Un plaer.

      Salutacions,

      Albert

  6. Retroenllaç: El sector turístico reclama al Consell que ponga coto a Airbnb y a los pisos sin licencia | Jordi Velert

  7. M’agradaria saber si el problema per accedir a l’habitatge de Barcelona es degut a que hi ha moltes viviendes turístics o no.
    He fet cuatre càlculs i hem surt aixó. Si us plau si estic equivocat de forma important em rectifiqueu:
    Habitants Barcelona: 1.700.000 habitants
    Habitants per vivenda: 2,2
    Nº de vivendes a Barcelona: 800.000 vivendes
    Nº d’habitatges d’ús turístics: 10.000 legals + 10.000 ilegals = 20.000
    Percentage respecte total = 20.000 / 800.000 = 2,5 %
    És a dir, segons els meus càlculs, els habitatges d’ús turístic representen el 2,5% del total d’habitatges de Barcelona. No crec doncs, que siguin la causa del problema.
    Segons la meva opinió el problema d’accés a l’habitatge a Barcelona i a altres ciutats que prosperen i són atractives és que el fet de viure-hi s’ha convertit en un privilegi al qual no tothom pot accedir.
    Davant una oferta limitada d’habitatge i un augment de demanda el preu de l’habitatge augmenta i això fa que alguna gent local no pugui assolir aquest increment de preu.
    Per una banda, en els darrers 5-10 anys les facilitats per traslladar la residència habitual i el lloc de treball han incrementat de forma important degut a la facilitat per fer moltes operacions per internet i l’ampliació i l’abaratiment dels vols aeris. Això permet que gent del nord d’Europa principalment hagi decidit traslladar-se a ciutats mediterráneas per viure-hi. Hem d’estar en contra d’això?, es pot parar aquest fenòmen?
    Per altre banda, la emigració de la población rural a les ciutats és un fenómen al alça i que en el futur continuarà l’alça.
    Per altre banda, la pressió demogràfica fa que cada cop es necessitin més habitatges.
    Arribats aquí, jo hem faig la següent pregunta: Té més dret a viure a Barcelona un jove de Barcelona que un jove de Vic que vol venir a Barcelona? O que un jove de Dinamarca? Segons la meva opinió tenen el mateix dret.
    Si el preu de l’habitatge augmenta i no tota la gent local aconsegueix uns ingressos suficients per fer front a aquest preu doncs aquesta gent haurán/haurem de viure a barris més allunyats del centre o en altres municipis. Això passa a Barcelona, a Londres, a Paris, i arreu crec.
    Crec doncs que una mesura efectiva seria ampliar el sol urbà a Barcelona i rodalies i invertir decididament en millorar les comunicacions (tren i metro) per fer accesibles aquestes zones.
    I no crec doncs que limitar una activitat que respresenta el 2,5% de l’habitatge es solucioni el problema de l’habitatge i si en canvi es crearía una destrucció d’activitat per la ciutat (bars, restaurants, botigues, taxis, transports, escoles, universitats, museus, les mateixes empreses d’allotjament) amb el consequent impacte negatiu sobre la ocupació (d’aquests joves que parlàvem) i la imatge de la ciutat arreu.

    Lluís

  8. Algunos compartimos el análisis sobre la economía “colaborativa” que debería llamarse desregulada: en mi blog http://www.viajesdreamberry.com que se replica en 02b, pero absolutamente independiente.

  9. Bautista Sotelo

    En realidad no desmontas nada. Analizas desde el mantra que os ha llevado al poder y os alimenta. Analizas desde la manipulación y rumiando los futuros alimentos a conseguir. Supongo que inconscientemente e ingenuamente, como la moratoria, sirves al sector clásico hotelero.

    • Gracias por arrojar luz ante tanta tiniebla.

      • Bautista Sotelo

        Pensé que no lo publicarías. Dame tiempo!!. No tengo un sueldo público, ni escribo a sueldo, he de encontrar tiempo para contestar tanto maniqueismo y soberbia. Tendrás luz!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s