Les transformacions dels usos industrials i el barri del Rec

El barri del Rec d’Igualada, situat entre les antigues muralles medievals de la ciutat i el riu Anoia, és un espai d’antiga industrialització que comença a adquirir força importància vers l’activitat adobera a partir del s XVIII (1).

Pel barri transcorre una sèquia (o rec) d’uns 3 km de llarg que originàriament proporcionava aigua l’antic molí de l’Abadia. Aviat, els usos d’horta i els relacionats amb la transformació de la pell es van beneficiar de l’aigua que transportava el rec (1). Els usos i les construccions que es van localitzar de manera lineal al llarg de la sèquia van anar conformant un àmbit estret i allargat.

Els edificis del Rec són una adaptació secular tant a l’activitat de la transformació de la pell com als condicionats territorials locals, i que es reflecteix en elements patrimonials com els contraforts, passeres, gelosies, etc.; però també amb el dibuix de la trama urbana que es va constituir, amb “baixades” entre la muralla i el riu i una xarxa de petits carrers estrets (2).

El Rec representa un dels territoris industrials més antics. Alhora, és una dels pocs espais on hi van cristal·litzar tant usos agraris, com industrials i post industrials (com el propi museu de la pell, els tallers de disseny, usos relacionats amb la restauració, o esdeveniments com el Rec.0), i que actualment encara es superposen. Aquestes característiques fan del Rec un espai únic i amb un caràcter propi. En altres paraules, de barri del Rec només n’hi ha un.

Però també, les condicions del barri com l’estretor dels carrers interiors, la colmatació de l’espai construït o les crisis estructurals del sector adober i tèxtil, han derivat en l’abandó de molts edificis. Així, actualment es viu un intens debat sobre la reconversió i transformació urbanística del Rec.

Segons Calderón (3), a grans trets, hi ha quatre estratègies de reconversió d’antics usos industrials. Una primera estratègia passa per la reconversió de patrimoni industrial en equipaments socials, institucionals, educatius, etc. Un exemple el trobem al recinte Escola industrial de Barcelona on la diputació hi té una de les seves seus i on també s’hi localitza una facultat d’Enginyeria tècnica de la UPC, així com un IES. Una possible variant d’aquesta estratègia passaria per la reconversió d’antigues fabriques en vivers municipals d’empreses, com “La curtoridora” (dins d’una antiga adoberia) a Avilès, o el “Centro de Empresas Cristasa” (antiga fàbrica de vidre) a Gijón. A Mallorca, dos grans recintes de fabricació de sabates, Can Pellers i Can Ferrer es van convertir en vivers d’empreses de noves tecnologies (4).

La segona estratègia passa per la promoció d’un dels usos més rentables a grans ciutats: els turístics i culturals, com a estratègia de renovació urbana. D’aquesta manera, s’impulsa la transformació de recintes fabrils en auditoris, teatres, hotels o centres d’art. El propi museu de la pell d’Igualada és un exemple. Un altre exemple el trobem al Danish Maritime Museum, a Helsingør (Dinamarca), enclavament amb un important passat industrial navier. Aquí, una antiga drassana acull ara un museu marítim. Un altre exemple és el parc Landschaftpark Duisburg-Nord situat entre els barris de Meiderich i Hamborn de Duisburg (Alemanya). Aquí, les antigues fabriques d’acer Thyssen s’han transformat en un centre lúdic i cultural que atreu milers de visitants.

Una tercera estratègia passa per la transformació del patrimoni industrial en habitatge d’alt nivell, com els lofts. El Soho de New York és un dels exemples més clàssics. Es tracta d’un antic barri industrial que, degut a la fi del mode de producció fordista, va quedar progressivament buidat d’activitat econòmica industrial. Del Cerro Santamaria en fa la següent descripció:

“El que fuera durante cierto tiempo centro manufacturero, luego barrio artístico, y posteriormente hogar de gente acomodada, combina hoy residencias de tipo loft con un número significativo de galerías y boutiques que sirven como propaganda turística”. (5)

Però les estructures industrials també poden transformar-se en habitatge assequible, com el “Gasòmetre de Viena”, uns grans dipòsits de gas sobre els que l’any 1995 l’ajuntament hi va promoure 600 habitatges, oficines, una residencia d’estudiants, una llar d’infants, un arxiu regional, sales d’espectacles i un centre comercial (4).

La quarta estratègia passa per la aniquilació del patrimoni industrial per tal d’iniciar un nou cicle de re-valorització del sòl. És l’estratègia que millor conviu amb processos especulatius a les ciutats. Es necessita sempre un canvi en el planejament urbanístic (usos del sòl) i l’absència d’un catàleg de bens que protegeixi el patrimoni industrial. Ciutats de mida mitjana amb passat industrial com El Ferrol, han anat veient com el seu passat industrial desapareixia en favor d’altres usos més lucratius. És el cas de la Fàbrica de llapis Hispània, que l’any 2012 era derruïda per aixecar un complex de 100 habitatges, en una zona cèntrica i amb vistes al port.

Possiblement, els anteriors exemples siguin vàlids en èpoques prèvies a l’esclat de la bombolla financera-immobiliària global. Però a partir de l’any 2007 les inversions desapareixen del camp immobiliari i s’inicia un període de crisi per tots prou conegut (6). A Igualada, la paralització de la transformació del Barri industrial del Rec (POUM) s’explica en bona mesura per aquest esclat que, de cop, va fer desaparèixer les plusvàlues del sòl. El Rec al marge d’una transformació profunda però també, en un stand-by que accelera l’erosió del patrimoni industrial.

En aquest context post bombolla i en plena crisi econòmica i social en que els projectes del “totxo” s’aturen i els plans de equipaments municipals queden a l’espera, emergeixen una sèrie de pràctiques (una cinquena estratègia de recuperació) que porten a la ciutadania organitzada a seguir “construint ciutat”. Es donen processos d’apoderament que porten a la recuperació i activació de patrimoni industrial, com el cas – ja prou conegut- de Can Batlló al barri de Sants de Barcelona. O el de “La Tabacalera”, un centre social autogestionat dins d’una vella fàbrica de tabac al barri de Lavapies de Madrid.

És en aquest context que el barri del Rec ha de encarar el seu futur. Prop de 20 hectàrees d’ús industrial en una ciutat relativament petita, el que significa un repte encara més gran ja que no es tracta de reconvertir un o dos edificis puntuals sinó d’un bon tros de ciutat sencer.

Una bona manera d’iniciar-ho seria superar la fase de discurs teòric en el que estem estancats des de fa un temps, per passar ja a la redacció d’un pla sobre el que tenir, ara si, el gran debat aplicat i participatiu sobre el futur del barri. No valdrà simplement “obrir els usos del Barri”, que suposaria la privatització absoluta de les plusvàlues creades pels nous usos permesos. Caldrà un pla amb totes les lletres, participat i que permeti dibuixar el Rec de les properes dècades.

Alfons Recio, geògraf.*Article dedicat a la memòria de Manel Caro, cofundador d’Amics del Rec

* Text originalment publicat a l’edició especial monogràfica sobre el Rec  d’Anoia Diari, veure: http://issuu.com/anoiadiari.cat/docs/_adrec2

_____

(1 i 2) Puig, M (2006). El Rec d’Igualada, a Miscellanea Aqualatensia.

(3) Calderon, B (2007). Nuevos usos para el patromonio arquetectónico industrial  en Valladolid. A la revista electrònica Scripta Nova.

(4) Benito del Pozo, B (2003). Património industrial y cultura del territorio. A boletín de la AGE.

(5) Del Cerro Santamaria, G. (2007). Una interpretación del cambio urbano en el soHo de Nueva York. Revista española de Sociologia, nº 11.

(6) Murray, I (2015) . Capitalismo y Turismo en España: del milagro económico a la gran crisis. Alba sud editorial.

 

Advertisements

One response to “Les transformacions dels usos industrials i el barri del Rec

  1. Molt bon article. La transformació del Barri del Rec és de gran importància per igualada, i de retruc per a tota la comarca. L’Anoia compta amb una profunda crisis industrial des de fa temps, i lligades a la capital tenim dues de les poblacions amb menys renda i més atur de Catalunya (Vilanova i Montbui).

    La gran superfície d’aquest barri hauria de comptar amb una barreja de totes les estratègies anomenades en aquest article. Ja s’hi han obert alguns nous serveis (restaurants moderns) i el projecte de Museu del periodisme a la antiga igualadina Cotonera, juntament amb el actual Museu de la Pell, reactivarien el sector cultural i turístic. Una mica més d’esforç i la resta vindrà sola. Si és prou atractiu, hi ha serveis i un entorn urbà de qualitat, la gent hi anirà a viure. la situació al costat del centre ja és prou bona.

    El problema és, potser, el declivi del sector adober i la dura convivència d’aquesta activitat amb la resta, sobretot per tema de males olors. El pla del rec requereix un pla estratègic ben pensat, integrat en tota la conca d’Òdena i amb la participació i compromís de totes les administracions. La reactivació del Rec és també la reactivació de tota la comarca.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s